Pròxima parada

Un de nou!

2006-07-11T17:17:00.000+02:00

El nou blog és Memòria de peix
Ens veiem per allà!!

A punt

2006-07-10T21:35:00.000+02:00

Ja ho tinc, ja sé de què parlaré! Acabe de crear un altre blog! De moment sols tinc el nom. Això és com quan naix un xiquet, que el primer que saps és el nom, després ja comença a obrir els ullets i a veure's de quin color els té.
No m'agrada deixar Pròxima parada, però no vull fer-me pesada sempre parlant del mateix, fer-me una sèrie interminable tipus Cor de la ciutat, Los Serrano... No sé si hem aplegat al final del trajecte... jo diria que no, potser continue la via més endavant i calga deixar testimoni del que passa en un espai tan reduït com és el vagó de tren.
De moment diré: Pròxima parada, el nou blog (pròximament, hehe)

Pensant

2006-07-04T17:50:00.000+02:00

Perdoneu per abandonar-vos a mitjan trajecte i per deixar-vos sols en les vies.

Ja sé que no en tinc, d'excusa, però el període d'exàmens no m'ha deixat escriure. Històries, m'han seguit passant, encara que per ací no han pogut passar ja que no les he escrit.

M'estic plantejant la possibilitat de deixar aquest blog i, potser, començar-ne un altre. Ara, en estiu, no aniré en tren i, a l'any que ve, em quedaré en un pis a Benimaclet. Tal volta podria fer un blog sobre aquesta nova experiència... encara que no crec, perquè fregaria l'intimitat més íntima.

Bé, pensaré què faig amb el blog i ja ho comunicaré (si és que encara ho llig alguna persona/blogaire)

Zero patatero

2006-05-30T21:43:00.000+02:00

3 deus, 6 sets, 2 cincs... i un zero fan en total una professora de matemàtiques corregint exàmens al tren. Un zero!! Eixe sí que l'ha ficat amb ganes, tot tatxat amb bolígraf roig. És que s'ho ha inventat tot, no ho veus? Li diu al seu company quan la mira amb cara de què s'havia passat amb la nota, perquè clar, un 1 coma algo sempre queda millor i puja un poc més l'autoestima, però un zero, tan redonet, tan buit! Nosaltres ja anem per l'esfera, li diu ell. Ui, que empollons són els teus, als meus li'ls costa lo de 2pierre!! Era un examen de geometria, no sé exactament de quin curs, però supose que no molt elevat ja que preguntava què era una base (basé que no lo sé, podia haver sigut la resposta del xiquet/a del zero)

Quan anava a l'institut, m'imaginava que els professors corregien els exàmens més o menys concentrats, però ara ja sé que ho fan al tren, rapidet i envoltats de converses sense sentit. Potser corregeixen mirant la televisió, escoltant la ràdio, parlant pel mòbil, al vàter... ara que ho pense, doncs el mateix que quan nosaltres fem un treball per a classe!

Esforç psicològic

2006-05-22T23:08:00.000+02:00

Des de la Nau a l'estació del Nord: 13 minuts. Estem preparant una obreta -ho dic amb diminutiu perquè som principiants- de teatre des de la facultat, fruit de l'assignatura troncal de teatre. La representarem aquesta setmana i, com a bons professionals, hem anat hui a assatjar-la, a l'escenari on s'estrenarà. La veritat és que estem molt perduts i mancats d'assaig, però ganes (i molta risa) li hem ficat. Aquesta vesprada ha sigut molt esgotadora ja que cansa anar a classe des de les 9 del matí fins aplegar a casa a les 10 de la nit. Per aquest mateix motiu, hem fet un gran esforç per intentar aplegar al tren de les 20.20. Que ja podia haver sigut a i mitja! Però no, els trens mai hi són quan els necessites. De la Nau, hem eixit a les huit i algun minutet. Jo li he dit al meu company que aplegàvem al tren segur. Ell deia que no, i jo li he dit que tot era psicològic. I, efectivament, hem esquivat unes quantes iaies, bolsos i demés, hem acurtat pel Corte Inglés (no he vist les ofertes) i hem aplegat! Esbufegant, això sí.

Tot és psicològic, sols has de pensar que pots fer-ho, no rendir-te... la lluita continua! Harca, companys!

Ocultisme (títol de Josep Antoni)

2006-05-18T21:33:00.000+02:00

Quasi tots mirem el revisor, no sé si als ulls, directament o de reüll, però li dediquem alguna mirada quan ens pren el bitllet. Doncs, hui, un viatger ha gosat no alçar el cap i fer com si no li importés que ell estigués allà, al seu costat. Aquest personatge d'ulleres passades de moda, cabells amb clenxa dubtosa, s'amagava darrere d'una maleta -fins i tot li havia deixat pujada l'ansa, per engrandir la barrera- i d'un quadre embolicat en una bossa de fem negra. Des que s'ha assegut, sols ha dirigit els ulls a un paper que du entre les mans -està clar que és estudiant. Ni el mateix revisor, amb aquella autoritat que el caracteritza, ha aconseguit ser vist per ell. S'ha acostat, ha dit un buenas com a tots i ha esperat que traguera el bitllet. Quan l'ha trobat, quasi no ha despegat el colze de les costelles i el senyor revisor ha hagut de agafar-li el cartonet. Però quan li ha fet la marca amb el bolígraf, se n'ha adonat que encara tenia la mà alçada, igual que quan tenia el bitllet, mantenint la mateixa postura. L'home ha volgut guanyar al jove ressistint-se a col·locar-li'l de nou a la mà, per tant, ha deixat al mateix nivell la seua mà fins que el jove ha notat que el bitllet no li tornava per art de màgia i, sense mirar, pegant unes quantes manotades en l'aire, l'ha agafat.
Després hem tocava a mi ensenyar el bitllet: alce el cap, eleve el braç i somric. Diuen que no costa res regalar un somriure.
Si volia amagar-se, que s'haguera ficat dins de la maleta.

25 d'abril

2006-05-06T11:00:00.000+02:00

Farà hui dos anys que vaig descobrir la Festa del 25 d'abril. Just quan començava la carrera i començava, alhora, una nova visió del món.
El primer any hi vaig anar en tren. Pensava que no aniria molta gent i que als vagons no es notaria res de l'ambient. Em vaig enganyar ja que, només entrar a l'estació de Vila-real ja t'impregnaven altres colors, persones joves, adultes, xiquets en carros... tots ells amb roba còmoda -texans generalment-, calçat esportiu, per aguantar una marató i saquets amb entrepans.
Enguany, serà el segon que hi vaja, però aquest, ho faré en autobús. També em vestiré de gala per a l'ocasió: texans vells -ideals per seure a terra-, samarreta de mànega curta, jaqueta vella -per si se m'oblida pel camí-, i les sabatilles que estan ara de moda. Supose que tots sabeu quines són. En realitat tenen marca coneguda, el que passa és que són massa cares i per 6 euros en tens unes molt ben imitades. Són les "convers", aquelles que es gastaven fa temps, de l'Emilio Aragón, amb la puntera blanca. Les modes tornen (tal volta ja no s'hauria de dir que són moda, sinó que són un anemarrere)

Fiqueu-vos aquestes o qualsevol semblant, però que siguen còmodes per a ballar, cantar, botar... Ens veiem a la porta de l'Fnac!

Trenquil·litat

2006-05-02T09:11:00.000+02:00

De normal, sempre et sorprén la gent que viatja en tren, però, la setmana passada, va ser el mateix conductor el que ho va fer.
Pròxima parada: Massalfassar-Albuixech... i jo pense: merda, ja he agafat el que para en totes les estacions. El tren fa la parada un poc més llarga del que és habitual, cosa que tampoc em sorprén. Esperem tots els viatgers que el tren torne a avançar quan, de sobte, s'obri la porta del conductor i ix ell, amb tota la tranquil·litat -o trenquil·litat- del món i creua tot el vagó. Se sent com els va creuant tots, ja que el tren ja no està en funcionament i la música ambiental no sona. En el moment que mirem el rellotge -ja fem tard-, notem que les llums s'encenen, la música torna, el pip-pip-pip de les portes... i el tren va cap a darrere!! Però què vol dir això? Que ens hem passat una parada i hem de tornar a pels viatgers que s'han quedat esperant? Doncs sembla que no, perquè va caminant en direcció Castelló per parar-se enmig de tarongers. Aleshores deu ser que ha de passar un tren tipus Alaris o Euromed i nosaltres, els de rodalia, hem fer camí perquè passe. Doncs, tampoc va passar cap tren, sinó que, al cap d'uns minuts, torna a parar, a desenxufar-ho tot per tornar a passar el conductor. Entra al cap del tren i tornem direcció València... i ja era hora!
Jo crec que el senyor conductor estava indecís, no sabia què fer amb el trajecte, si endavant o si tornar... sempre endavant, home, com en la vida! Que no s'ha de fer tard a cap lloc!

¿Nos hacemos... unas cancioncillas?

2006-04-26T16:41:00.000+02:00

El tren és com una parella, que quan més el veus més et cansa, però que quan el veus poc, el trobes a faltar tant que estàs desitjant retrobar-te amb ell. Hui l'he vist de nou, després d'unes llargues vacances. Recorde que, els últims dies, per suportar el trajecte, m'adormia o escoltava música. En canvi, hui, no m'ha vingut la son. He gaudit del paisatge.
A la tornada, m'ha sorprés un cant inesperat. Provenia d'una parella de gitanos, amb una xiqueta molt guapa, que cantaven cançons de l'església evangelista. La mare cantava i la filla cridava -massa passió. El que de veritat m'ha cridat l'atenció, ha sigut un xic un poc torrentil: camisa sense mànegues, deixant al descobert la massa de pèls que contrastava amb el blanc de la pell, bermudes d'algun equip de futbol, panxeta cervesera i ulleres de sol. De sobte, s'ha unit a la cançó i els iniciadors han parat, deixant que es lluïra en el seu solo. No satisfet encara, ha continuat amb una altra, per demostrar que ell també anava a l'església evangelista del Grau. Cada cop que pronunciava una frase, es treia les ulleres i, quan escoltava, les col·locava de nou al seu lloc. La família gitana no sabia què dir, sols la mare ha eixit del pas, preguntant per l'església a la que ell anava i suggerint-li que a Catarroja n'hi havia una altra que també estava molt bé.
A Sagunt, ha baixat aquest personatge. En Almenara, ja es tornava a escoltar la música ambiental. Hem canviat Torrente per Cinema Paradiso, Amelie...

Gossera

2006-04-20T13:05:00.000+02:00

Fa temps que no escric. El mateix temps que fa que no viatge en tren, és a dir, des que començaren les vacances de Pasqua. Però aquest matí, quan anava cap el Carrefour, he passat per davant de l'estació de Vila-real i sols m'he trobat un visitant. I dic visitant i no viatger, perquè sé que sols va per passejar-se, per estar-se una estona. Era el gos que vaig veure en Nadal, aquell que olorava a tothom i ningú li feia cas. Però ara ja no està sol, l'ha agafat un home... molt paregut a ell. Estic segura que si es posara a quatre potes, seria idèntic. S'acompleix, almenys en aquest cas, que el gos s'acaba semblant a l'amo (o viceversa)
Sols espere que es cuiden molt, mútuament i que no s'abandonen.
Per cert, jo sempre he volgut tindre un gos, des de ben menuda. Ma mare em donava llargues dient-me que quan ens tocara la loteria i ens compràrem una casa al camp. De més major, vaig descobrir que seria impossible, no sols per les poques possibilitats que existeixen, sinó perquè ni compraven cupons!
Després d'aquesta confessió del meu trauma infantil: Bones vacances per a tots!

Gobernante del mundo!

2006-04-06T21:40:00.000+02:00

Baixe del tren i, mentre espere que vinguen a per mi, veig tres iaietes passejant en carro a una xiqueta. Una d'elles, se separa i ve cap a mi. El primer que pense és que em preguntarà quelcom relacionat amb els trens. Doncs no. Es va traure un paperet de la butxaca i em va dir:
- ¿Tu sabes quien gobierna el mundo?
- Com diu?
- Que si sabes quien es el gobernador del mundo, pero no te preocupes perquè ací ho tens tot explicat.
Aleshores, mirant el follet, vaig comprendre que eren dels Jehovà. Seguidament em va fer una pregunta més íntima encara, que si tenia Bíblia!! I jo li vaig dir que Sí, en casa la tinc, ja ho llegiré. Les altres dues jugaven amb la xiqueta, però van parar al veure un home gran que passava pel costat (una altra oportunitat!) L'home es veu que no estava molt d'acord amb les seues idees, per tant, van haver de reforçar els arguments: del bolso del carret va sorgir la Bíblia i, allà, quasi enmig del pas de zebra, li va llegir un fragment.
Si vos interessa, jo tinc el paperet per descobrir qui és qui mana ací, en el nostre (o seu) món.

Contorsionistes al tren

2006-04-04T21:34:00.000+02:00

Supose que hi haurà moltes formes de viatjar en tren debades, però jo sempre m'assegure de dur el bitllet, mirant un parell de vegades com a mínim la butxaca on el guarde. Dilluns, dos... persones crec que eren, encara que no ho sé ben cert, desaparegueren per al senyor revisor. Si eren persones, anaven vestides amb la roba caient del cos, com si li'ls destorbara, fins al punt que, al passar per davant de mi, vaig veure el camal dels calçotets (de ratlles, per més informació) d'un d'ells. O siga, que si anava ensenyant el que ve a ser la forma que fa el calçotet per la part baixa de la cadera, no cal que diga quina part més li vaig veure. Deixant la descripció -un tant fastigosa-, em centre en l'estratègia que van fer per no pagar: entrar al WC i restar allí fins al final del trajecte. La veritat és que tenien un poc de mèrit, ja que es van clavar allà dins amb dos bolses d'esport grandíssimes i una de càmping. També supose que tindrien el nas tapat. El revisor va veure la llum encesa indicadora que el WC està ocupat i pensaria que algun passatger tenia un problema d'estòmac. Em vaig adonar que era un revisor que no es preocupava en revisar.

Si el vent bufa de ponent...

2006-03-29T22:41:00.000+02:00

Los aires difíciles té un cartell que no passa desapercebut. En cada estació me'l quede mirant, s'emporta la meua mirada i la de la resta de viatgers, també. Hui, dos homes entrajats, a l'endinsar-se a Cabanyal s'han fixat en ell, de sobte l'han trobat:

- Joder! Ixa peli, serà porno?
- Porno? No crec, home! Serà una espanyola!
- Osti, pos la tia... (girant el cap perquè el tren avança i deixa el cartell darrere) la tia, té que estar bona...
- Crec que és d'un llibre... però no sé de quin autor.
- Ja, ja. Sols per la tia jo vaig a vore-la, eh? Xè, Los vientos difíssiles!

Ai! La cultura que s'adquereix escoltant les conversacions del tren! Jo aniré a veure-la, encara que no he llegit el llibre d'Almudena Grandes, però hauré de descobrir si és o no una bona pel·lícula... porno?

Consells per no fer tard a la via 21

2006-03-22T14:46:00.000+01:00

La via 21 és una carrera d'obstacles on s'ha de combinar rapidesa i destresa. És molt important tindre reflexos i bona vista per endinsar-se de manera subtil en el forat més petit. S'aconsella per a l'entranament d'aquesta modalitat la pràctica d'eslàlom o esquivar cons de trànsit. Indispensable també, subjectar amb força el bolso, creuant la mà per davant de la cremallera. No s'ha de perdre de vista tant el propi com els altres ja que aquests últims ens podrien ocasionar magulladures o, en el cas d'un bolso-iaia, alguna fractura de gravetat considerable. Sempre es triarà el carril amb menys maletes o, en tot cas, aquelles de cap de setmana, mai les de setmana completa per ser més difícils de botar. Una vegada apleguem a la meta o porta d'entrada, haurem d'agafar-nos amb decisió a la barra vertical i espentejar el cos cap a dalt, si pot ser, pujant els esglaons d'una sola vegada. En aquest moment no importa qui tenim al costat, l'objectiu principal és pujar el primer al tren, triar un lloc de 4 seients i desplegar el més ràpid possible la paraeta, deixant així, tots els altres participants desqualificats.

Peter Pan Fallero

2006-03-13T18:54:00.000+01:00

Estem en Falles, per si no ho sabeu. Encara que dubte molt que alguna persona se salve d'escoltar les "mascletaes". He de confessar que a mi no m'agraden, que les escolte al tren. És des d'allà d'on note que tremola el vagó (buit, a soles amb la poregosa de mi i cap persona més)
Cap a mig dia, el sentiment valencià plena el tren. És habitual veure aquesta setmana a grups d'amics que viatgen cap a la festa. Però hui, una colla d'amigaxos -així s'autodenominen- ha pujat de bon matí. Els he escoltat com reien de tot, escandalosament i com es contaven les batalletes viscudes junts o per separat -aquestes últimes, de dubtosa veracitat. És com una aposta: a veure qui la diu més grossa. Supose que amb aquestes dades el més fàcil és imaginar uns quants xiquets, xics o... xicots, com a molt! Però en veritat eren homes fets i drets, casats/caçats alguns d'ells. Ho he sabut perquè parlaven de les Dones, les "respectives", aquelles que li'ls tallen les ales, que no els deixen fer res, aquelles que sols fan que remugar, les que miren malament quan tenen plan amb els amics... Perquè mosatros sí que ens ho passem bé, eh? Tio, som una pinya! Lo milloret de cada casa! I elles no ens antenen! Com passe una que estiga bona... mmm... mare meua com passe!
I que contents estaven, aquests Peter Pans a la valenciana!

Final de trajecte

2006-03-12T19:54:00.000+01:00

Ja vaig parlar d'aquest tema -perdoneu la repetició del capítol. Vaig parlar que trobe gent al tren, cares desconegudes i que em semblen conegudes. El cas és que des de diumenge passat, totes aquestes passen a un segon, tercer pla. Sols en veig la mateixa cada cop que puge al tren, escolte la mateixa veu, observe els mateixos gestos, la mateixa mirada, la mateixa olor... i no són símptomes de l'amor, almenys, de la manera més freqüent que es puga imaginar. Sols és que veig un home alt, amb un cap lluent de brunor, muscles encara forts i amples. Els pocs cabells que té formen una coroneta blanca que creua d'orella a orella. Té l'aspecte seriós, però algun gest amable. I és aleshores, després d'aquest gest, quan escolte que anuncien un tren i no entenc massa bé la veu que ho pronuncia. I torne a ell, el sent parlar i quasi no desxifre el que diu ja que, per molts anys que passes al seu costat necessites a la Intèrpret, aquella que el tradueix sense necessitat de fer la carrera de traducció. I mira que és difícil entendre el seu andalús! Potser no siga per l'accent cordovés i sí pel to de veu potent i greu. Són les 9 del matí, prompte per alçar-se un diumenge, per molt que sentes: Armudeniya, quieres jamón? Pernil per desdejunar?? No, abuelo, no. Déjame dormir hasta las 11. Perd la son i m'alce. El veig assegut a la punta de la taula, en la cadira de sempre, amb el pernil i la copeta de vi... tanque els ulls, els aprete per no plorar i torne al vagó de tren.

La primera vegada

2006-02-28T18:54:00.000+01:00

Amb un somriure d'orella a orella, els xiquets no poden dissimular la seua alegria quan xafen per primera vegada un vagó de tren. Inspeccionen tots els seus elements i, a més, els comenten en veu alta, compartint la xicoteta visió amb la resta de viatgers. A la mare o pare, moltes vegades els posen en un compromís, ja que no s'ho pensen més d'un segon en parlar amb la persona del costat. Ahir vaig sentir a un xiquet (molt bonic, amb uns ulls blau mar que captivaven) com li aconsellava a una estudiant que s'abrigara a l'eixir, que dins no feia fred, però fora... Abans ja li havia fet una pregunta indiscreta, amb un comentari més indiscret encara: Tens nòvio? No? I per què l'has deixat?
Supose que a la xica no li va sentar molt bé, però hauria d'haver tingut en compte que era el primer cop que viatjava en tren, que aquell homenet baixet estava nerviós per ser la seua primera vegada, d'eixes que mai s'obliden... com la primera vegada que puges a un avió i veus València diminuta, la primera vegada que viatges a soles, la primera vegada que puges a un bus turístic, la primera vegada que el llit es queda estret, la primera vegada que vas al concert del teu cantant favorit, la primera vegada que sents el vent des d'un castell, la primera vegada que lligen un conte teu, la primera vegada que et disfresses, la primera vegada que "intentes" cuinar... la primera vegada que et diuen: de sobras sabes que eres la primera

Una espècie protegida

2006-02-22T21:15:00.000+01:00

- Com et diuen?
- Almudena
- Què estudies?
- Acabe de començar Filologia Catalana
- T'agrada la literatura?
- Sí, molt i escriure, sobretot! Contes, normalment.
- I no has publicat cap llibre?
- Jo? No, encara sóc jove!
- Si amb la teua edat hi ha molta gent que ja ha publicat llibres!!

I aquesta última frase va ser la que se'm va quedar gravada i la que hui m'ha vingut al cap, quan l'he vist assegut a l'estació. M'ho va dir abans de ficar-me la dedicatòria al llibre. Aleshores, amb les meues ganes impetuoses, il·lusionades per començar la carrera i per pensar que algun dia tindria un llibre publicat, em va baixar del núvols. La veritat és que aquell any no vaig publicar cap llibre, ja vaig tindre prou amb descobrir un món nou, al qual jo no pertanyia. Ara, amb dos contes publicats i la satisfacció que dóna veure'ls en llibres, em fan gràcia les paraules d'aquest escriptor i més em fa riure quan recorde el mal que em va saber que em diguera aquella frase, la rabieta interior que vaig agafar.
Per la vesprada l'he tornat a veure, ja maquillat, al Club. En acabar la seua intervenció al programa, se'n tornaria en tren a València, amb la ràdio per escoltar el Barça. No crec que es pare a escoltar les converses del seu voltant, almenys hui.
El pròxim dia que et veja, Ferran Torrent, parlarem i t'avise que ja no tinc 18 anys acabats de fer.

Abans de Roca-Cúper

2006-02-20T20:49:00.000+01:00

Són com unes pessigolles. Primer, molt xicotetes, quasi imperceptibles, però que a poc a poc i a mesura que respires, es desprenen de la panxa, travessen el pit, ascendeixen fins el coll, entren pels forats del nas i ja estàs perdut, ja no pots fer-ne res. I el que és pitjor: no intentes que es desfaça!! Perquè en aquest cas, s'engrandirà, guanyarà força i no es rendirà. Per molt que et ressistisques, al final acabaràs tremolant, apretant amb totes les teues forces perquè no isca, però, una vegada dins, ja no hi ha remei! Assumeix que ha d'eixir, dóna't per vençut, no aguantes la respiració i... AXÍSSS!!

Això és el que m'ha passat hui al tren, em picava el nas, he esternudat i tots m'han mirat. Es veu que de tant aguantar la respiració perquè se n'anara, s'ha fet més gran i sonor, ha recorregut tots els vagons i, fins i tot, el conductor s'ha girat. A la pròxima, tal com vinga, l'expulsaré del meu cos el més ràpid possible, no aplegarà ni a Roca-Cúper.

1h 01' 59"

2006-02-15T21:57:00.000+01:00

A través de la targeta Studio del tren, vaig començar la conversa amb el xic del cronòmetre: "¿Te sale más barato así? ¿Por cuánto te sale?" Uns dos cents euros contestí en valencià, motiu suficient perquè ell mostrara el seu català barceloní. Aleshores vam calcular quant costava al mes, tots els viatges diaris i reafirmà la seua conclusió. A part de sorprendre'm per com adoptava, sense adonar-me'n, el seu accent, em va cridar l'atenció el cronòmetre que penjava de la tapa del seu bolígraf. Ben bé no sé per què l'utilitzava, però em vaig fixar com el ficava en marxa quan llegia i com el detenia quan mirava per la finestra. Vaig imaginar que era degut a les fotocòpies que sostenia-plenes de ratlles blaves-, tal volta formaven una conferència, una exposició a la qual es dirigia i el que feia era controlar el temps. La veritat és que em va costar aplegar a aquesta conclusió. Pensava que estava mesurant el temps que podia llegir al tren, sense que cap viatger el molestés. Sempre imagine primer situacions estranyes -de conte potser!- i després, espentejada pel temps, caic en la realitat... fa mal caure, veritat?

Especial via 21

2006-02-07T22:04:00.000+01:00

No sabia que les rodes del tren es punxaven, però resulta que sí. Canviada la roda o unes quantes d'elles, reprenem el viatge. Al final, no va poder caminar el dia 4, dia que afegia un 1 als meus 20. Però millor escriure ara, amb els 21 consolidats i agafant forces per tornar a córrer cap a la via 21, horitzó incopsable! Hui encara és una parada ràpida... un tren sense parada, preguem als senyors viatgers que no creuen i es retiren de la vora de l'andana

Avariada

2006-02-02T21:44:00.000+01:00

El tren romandrà parat per avaria en la via. Tal volta se solucione en 10 minuts, en 30 o en qui sap en quants. De moment, ha estat parat durant uns 7 dies, però esperem que d’ací poc torne a caminar. Garantitzem als senyors viatgers que, almenys, el dia 4 de febrer -per ser un dia especial- s’intentarà posar en marxa. Li’ls recordem que no està permés fumar durant l’espera en tot el recinte de l’estació. Moltes gràcies i paciència per als fumadors.

Desconeguts coneguts

2006-01-26T22:49:00.000+01:00

Molts matins, em trobe amb gent que conec. De vegades, a l'andana; d'altres, dalt del tren. Però mai em reconeixen, perquè és clar, no em coneixen. No m'he tornat boja -almenys no per això. Sols és que veig cares que em sonen, que pertanyen a persones conegudes meues. Per exemple, puc veure professors en la cara d'algun home que fulleja el diari; companys de classe, en algun jove que escolta l'Mp3; la meua àvia, en una dona major amb accent d'Albacete que parla amb volum excessiu; actors, en el moment que el revisor em demana el bitllet... potser sí que estic un poc sonada. Quan tinc aquesta sensació, me mire a l'espill de la finestra -sobretot quan el tren se sumergeix a Cabanyal- i em veig. Recorde que els primers dies que anava a la facultat no em reconeixia, era com si no estiguera dins d'aquell cos. Ara, en tercer de carrera, alguns dies em veig a mi mateixa i d'altres, no.

No tot són taronges

2006-01-22T14:05:00.000+01:00

Divendres era dia d’excursió. Sort que vaig triar amb rapidesa el meu seient, del contrari, hauria anat tot el viatge dreta. Els altres tres seients restants, es van ocupar per joves d’uns 17 o 18 anys que venien de veure una exposició. Segons el que parlaven, els vaig dividir en dos grups: els de poble i els de ciutat. Començaré pels segons per ser més fàcil i simple d’explicar. Els de la city bramaven més que dialogaven i no parlaven de cap tema en concret, sols feien una competició on guanyava la parida més exagerada. Mentrestant, els xics dels Rossildos, Ibarsos i Benlloch contemplaven el paisatge que la finestra li’ls mostrava i intentaven endevinar –jo no puc dir si ho aconseguien o no, degut a la meua ignorància botànica- els tipus d’arbres, cultius, paranys que trobaven... I quan improvisaven un tema, l’un el seguia a l’altre amb arguments i frases que acabaven, anècdotes del poble, les festes que organitzaven ells i, és clar, de xiques també. Amb això no vull dir que aquests no juguen amb la Play Station o se’n vagen a Piramide els dissabtes, sols vull dir que miren el món d’una altra manera, per a mi, més humà i no tan mecanitzat, tan deshumanitzat. Ja per Borriana, els de ciutat seguien fent-se bromes i rient-se "del niño perdido", mentre els de poble sentien llàstima per les taronges que restaven al sòl vora el magatzem de l’estació.

Lloros al tren?

2006-01-17T21:57:00.000+01:00

Sempre escolte les conversacions que no vull escoltar. És inevitable, el meu oïd sempre tria els diàlegs en els que no em ve de gust d'estar. Per exemple, quan estic farta de sentir el polèmic debat entre fumadors i no fumadors, aleshores m'envolte de fum que parla sobre aquest tema. O, si estic agobiada pels exàmens, segur que s'asseuen estudiants al meu costat, plens d'apunts i fulls ratllats. Hui, totes les dones que m'envoltaven parlaven d'amor i de relacions de parella. Les de davant, una conversa jove, entre amigues, ficant a caldo el xic deixat i fent el recompte de tot el que la xica li havia comprat a ell, més de mig milió de pessetes, segons ella; a l'esquerra, dones d'uns 40 anys, que van de festa a la Golden (sala de ball de València) i intenten triar a l'home que més o menys es meneja i es defén millor rítmicament.

Amb aquest entorn, llegir no podia i escoltar música, tampoc. A més, de matí no m'agrada anar amb el mp3, preferisc que em duren les piles per a la tornada, quan estic més cansada. És aleshores quan em relaxe, amb Lluís Llach i Feliu Ventura, encara que sempre passe la cançó on Feliu parla de la seua ciutat... no perquè no m'agrade, sols és que no vull veure records que, encara, no vull recordar.

Fumar or not fumar

2006-01-13T16:19:00.000+01:00

El debat entre fumadors i no fumadors s’ha estés als vagons de tren. Ahir, no em venia de gust escoltar música, per tant, em van parlar. L’home del meu costat començà la conversa preguntant-me si a l’estació es podia fumar. Jo li vaig dir que creia que no, però per altra banda no n’estava segura per ser un espai obert i per haver vist fumar als vigilants de vila-real. La veritat és que el tema no m’interessava, l’he escoltat tantes vegades que no tenia ganes d’escoltar-lo més. Per això, pel meu poc interés, l’home va fer un monòleg: es que yo soy fumador y, claro, si no te das cuenta y entras fumando a un bar, te pueden multar! Y yo, lo primero que hago, es encenderme el cigarrito... pero no tendríamos que fumar nadie, ¿eh? Nadie! Aunque si nos lo prohiben, que lo hagan también con los coches! Cuando llevas una camisa blanca, luego la pones en agua y se queda el agua toda sucia por culpa del humo de los coches! ¿Eres fumadora? (amb el cap faig que No) Entonces tú no tienes problema, los fumadores sí que lo tenemos, sí. I aleshores, després de compadir-se ell mateix i fer-se la vícitma, va callar una estoneta. Sols una estoneta, en diminutiu, perquè va traure uns papers de Jutjat de Sagunt i em va preguntar: ¿Sabes qué es un vehículo Rover? I jo li deia amb cara d’estranyesa "què?" i ell tornava a repetir i jo una altra vegada amb cara d’estranyesa i mala gana "què?" Al final vaig entendre que es referia a una marca de cotxe i tot, per explicar-me que havia tingut un accident, que si el cotxe seria car... i jo què sé!!! No ho sabia ni m’importava!
Què llarg es fa el viatge amb viatgers així de Sagunt a València, quan, normalment, en Sagunt pense: ja vaig per mig camí!

Bombeta

2006-01-11T21:17:00.000+01:00

"El Sol és la bombilla més gran que hi ha al món!" Aquesta frase tan espectacular no l'he pensada jo. Ha sortit d'una iaieta que ha viatjat amb mi aquest matí. La veritat és que no sé en quina estació ha aparegut, però sí el moment en què jo he reparat en ella. Per Sagunt, mirava per la finestra quan he notat una presència que s'abalançava suaument damunt de mi, per baix del meu muscle. M'he girat i l'he vista vocalitzar quelcom, però sols he pogut escoltar-la quan m'he llevat els auriculars del Mp3. "Volia mirar si portava aigua el riu" ha dit quan ha vist que me molestava, i "no, no en porta" li he dit jo. A partir d'aquell moment, ja he sabut que tindria conversació durant una estoneta. Anava a Castelló, encara que era de Benicàssim, però l'altre tren que sí que hi aplegava eixia a les 15:00, massa tard, aleshores baixaria "planet" (volia dir que accediria directament a la parada d'autobús, des de la de Castelló) per agafar el bus que va a Torreblanca i, aixina, cap a les 14:00, ja estaria a casa. Quan li he dit que, malgrat ser d’Almassora, baixava a Vila-real, m’ha contat que tenia dues filles a Almassora. La tercera, ha vingut a la parada de Nules-Vilavella, quan ha pensat que els de Betxí tenen la parada lluny, com la seua altra filla. Quan passant Borriana, m’he disposat a ficar-me l’abric, em volia ajudar perquè no trobava una mànega (em passa molt sovint) Llavors m’ha dit que hui no feia molt de fred, que el Sol havia eixit i que, si no anaves per l’ombra, feia calor. Perquè el Sol és la bombilla més gran que hi ha al món, i mira que n’hi ha, de bombilles!
De tot el somriure, quasi mig rialla, sols he deixat entreveure una part, la resta me l’he guardada per a quan estiguera a soles. Al cotxe he pensat que aquella frase havia de passar a la posteritat o, almenys, a la posteritat de la blogosfera.

Bio

2006-01-09T23:59:00.000+01:00

De nou al tren, de nou escrivint.
Eren les 12:35. El tren no eixia fins a les 12:50, tenia temps per mirar per la finestra, encara parada. He vist com un home canviava el panell de propaganda. No m'he adonat del cartell que hi havia, però he vist el nou que hi ficava: José Coronado amb els seus iogurts. Uns iogurts que abans es deien Bio, però crec que han canviat el nom perquè no són "bios" de veritat, que de bio sols en tenien el nom. El cas és que l'home (no sé quin càrrec tindria a l'estació) l'ha col·locat molt ben estirat, sense cap plec. Però el que m'ha cridat l'atenció ha sigut el següent: només tancar el vidre, el Canviador de propaganda, s'ha posicionat davant d'ell, ha tret de la butxaca una càmera fotogràfica -digital, és clar, ara tots la tenen digital- i li ha fet una foto. La veritat és que no sé quina explicació té, si era obligat per al seu treball o si era per plaer. Vull dir que potser fotografiara el cartell per donar fe que l'havia col·locat bé, en el lloc corresponent... o que potser li agrade Coronado, un actor molt ben plantat, del qui volia conservar una instantània, qui sap si per ficar-la en la tauleta de nit.
Si algun viatger sap el motiu de la fotografia, que ho explique si vol. Jo m'hi fixaré un altre dia, per si coincideix que també el canvien i el fotografien també.
Demà no viatjaré en tren, me'n vaig al metge perquè encara estic malalta i no pot ser que em dure tant el refredat, la conjuntivitis i tot plegat! Hauré de menjar més Bio.

Pròxima parada: Granollers

2005-12-27T12:32:00.000+01:00

En Nadal, no viatge en tren. Això no vol dir que no faça altres parades. La darrera que vaig fer va ser a Granollers, el poble on vaig nàixer.
Granollers, en aquestes festes, m’agrada més. Sols hi vaig dues estacions a l’any: una en estiu i l’altra en hivern. En estiu, m’estic al pis dels meus avis i poc més, però en aquests dies, passege Carrer Major amunt, Carrer Major avall, topetant amb els munts de persones plenes de compres a les mans, tots amb jaquetes quilomètriques, bufandes que s’emboliquen tres voltes al coll, guants de tots els colors. És gent que no conec, però que de segur he vist un altre Nadal. Jo vaig envoltada de la meua família, no de tota, però sí d’uns 8, que ja en són prou. Girem a mà esquerra, entrem per un carreronet, i eixim a La Porxada, plena de tendes, plena de llum. Recorde que La Porxada també m’agrada plena de llibres, per a Sant Jordi. Farà uns dos anys, vaig comprar un "pixaner", variació o ampliació del famós caganer dels betlems. Enguany no compre res, fa massa fred i hem de tornar aviat a casa, ajudar a fer la Zarzuela i amagar els regals del tió. Per molt tió que fem, sempre predomina l’accent andalús, una barreja que no em penediré mai de tindre-la dins de mi. Cantem pero mira como beben los peces en el río i el 25 de desembre, fum, fum, fum.... M’agraden aquests nadals catalandalusos!

Viatge constipat

2005-12-22T22:02:00.000+01:00

Hui he rebutjat a dos xics que em volien dur en cotxe. El primer, no anava cap Almassora i el segon, sí hi anava, però encara li'n quedaven unes compres nadalenques per fer. Al final, he hagut d'eixir a corre-cuita del metro, en 5 minuts pujar les escales elèctriques, i en menys d'1 minut, aplegar a la via 21. Era tan important aplegar al civis! I ho he aconseguit, malgrat acabar feta pols i amb el cor eixint per la boca. A tota aquesta cursa li he d'afegir el refredat que he començat en classe d'assaig (i no era perquè Fuster no m'interessara, sinó perquè he començat a moquejar en aquell mateix moment, amb El descrèdit de la realitat) Mentre Fuster parlava d'art, jo intentava no fer soroll mentre buscava un mocador en la bossa. Ha sigut difícil trobar-lo enmig de tants bitllets de metro, serà qüestió de tirar els que no serveixen.

Perdoneu que hui siga tan breu, però no veig les lletres molt bé, és difícil escriure amb el mocador a la mà i esternudant a cada línia.
Demà, més.

No volem cap que no estiga borratxo

2005-12-20T21:33:00.000+01:00

Silenci absolut. Tot el contrari a dilluns. Dilluns es produí el retrobament amb els companys de feina o estudis, eixos amb qui vam compartir el famós sopar d’empresa o sopar de nadal. Totes les converses tenien com a tema central aquella persona que es va passar, el borratxo graciós i, cap al final de la nit, el borratxo apegalós.Divendres i dissabte, molta gent va conèixer el company que sempre veu, però que parla poc amb ell. Per això, quan es reuneixen en aquest sopar, descobreixen coses –de vegades és millor no coneixer-se tant– que mai hagueren imaginat. Dilluns, tots critiquen al "contentet", ja que es va passar, no calia que traguera tot el repertori d’acudits, amb un sense gràcia ja n’hi havia prou... i ballant? Ballant, es pensava que era l’amo de la pista, menejant els braços i les mans lliurement, com si d’una au es tractés. Damunt, lligant amb tot el que passava per davant. I el pitjor és quan l’has de dur a casa ja que, per molt poca relació que tingues, et sap mal deixar-lo cantant a una farola. Tot plegat fa que no es mire mai més, a eixa persona com abans. Però per moltes crítiques que reba, sempre fa falta una persona gracioseta, entonaeta, bufaeta que li dóne alegria al sopar, que cante No volem cap, que siga el primer en fer un brindis per Sifo (qui no sàpiga qui és Sifo, que m’ho pregunte), en fer un Sant Hilari, Sant Hilari, fill de puta qui no s’ho acabi, xín xín hasta el culín... i totes les cançonetes típiques dels sopars.
Hui, tots callaven. Els sopars ja estaven massa comentats, la normalitat tornava, la rutina cansava de nou... fins a la pròxima reunió, fins a la pròxima parada.

Un pistoler

2005-12-14T21:38:00.000+01:00

Piung! Mueto... piuung! mueto tú. I així, amb eixe so tan particular, el xiquet anava matant a tot el que es ficava per davant. Un nen d'uns tres anys, des del carret, simulava amb les manetes una pistola, esperava que passara un viatger i... ppiung! Però la seua imaginació no s'ha quedat sols en això, sinó que l'ha contagiada a tothom. En el seient d'enfront, una dona el mirava com matava (de mentides, és clar!) a sa mare. El xiquet no s'ho ha pensat dues vegades i ha encarat la minipistola cap a ella. Però la meua sorpresa ha sigut quan, fent demostració de dots d'actriu, ha representat perfectament la mort, amb treta de llengua inclosa i tancament d'ulls. Després dels riures de la mare, ha vist que la broma funcionava, per tant, era hora de buscar una altra víctima, ara li tocava al jove -major per a ell- del costat. La penúltima víctima ha sigut el revisor, i jo d'aquest sí que no m'ho esperava. També ha continuat el joc, fins i tot, fent un xicotet soroll, com de dolor. I l'última en morir, no podia ser un altra que jo! No podia estar-m'hi mirant la situació i no participar. M'ha mirat amb els ullets, jo diria que quasi assassins, i m'ha matat!! Aleshores, no m'ho he pensat, també m'he fet la morta. Tamé tava mota. Morta supose que ja m'he quedat tot el viatge.
Al xiquet no l'he fotografiat, però he trobat una fotografia d'un altre nen molt graciós, que segur que també jugaria a pistolers, encara que l'arma que utilitzava crec que era la de Stars Wars.
Que la força vos acompanye!

¿Te gusta leer?

2005-12-13T13:59:00.000+01:00

Hui no he anat a classe, havia d’anar al metge. Encara que quan em decidisc d’anar, ja m’ha passat tot. Li he dit els símptomes que havia tingut, els que, davant d'ell, ja no tenia...
Tot seguit, he tornat a casa, m’he ficat dins del llit i, també, dins d’un llibre. M’agrada molt llegir, però he de confessar que ho negue moltes vegades. Bé, moltes no, sols quan m’ho pregunten els de "El círculo de lectores" Han instal·lat una paraeta a l’entrada de l’Estació del Nord. Només entres –mentre forces els ulls per veure l’eixida del teu tren i pregues que no te toque la via 21– escoltes una veu que diu: "¿Te gusta leer?" Una pregunta segur que molt ben pensada, idònia perquè et contesten que sí, ja que, per molt poc que t’agrade no ho podràs reconèixer, donaràs un aspecte d’intel·lectual, com si les compres del Corte Inglés es transformaren per art de màgia en compres de la Casa del Llibre. Jo també vaig caure en la trampa. Però amb el temps, he descobert que si canvies la resposta, si li dones una que no esperen, es queden callats i ja no et donen més la bara. Per exemple, el que més resulta és dir un NO rotund, sense possibilitats de més conversació. El que no és aconsellable és passar de llarg, fer com que no els escoltes ja que et persegueixen fins que et trauen el sí. A més, no pots fugir! On t’amagues? El tren és l’única salvació. Un dia que esperava el meu, em vaig asseure. Pensava que sols preguntaven als qui entraven, que no vindrien a per mi. Em vaig equivocar. Em van pillar mirant-los, les nostres mirades es creuaren i, aleshores, en un últim intent de fer-me la distreta traguí un llibre i baixí la mirada. Nooo! Eixe no era el remei! Estava destinada a escoltar l’oferta i que intentaren fer-me sòcia. I, efectivament, va vindre un d’ells, pronuncià les paraules màgiques i, seguidament, va dir: "Claro que te gusta leer! Si estás leyendo!" Vaig eixir d’eixa situació com vaig poder, inventant-me que jo no era sòcia, però que el meu nòvio sí, i ja em demanava ell els llibres. Aquest comentari es veu que li va fer gràcia, cosa que va fer que passara a donar-me una targeta per si volia treballar amb ells. Ha sigut la conversació més llarga que he tingut. Crec que continuaré amb la tàctica més fàcil, la del NO.

Com l'Almendro

2005-12-10T13:12:00.000+01:00

A l’estació de Vila-real, cap viatger es queda sense algú que l’espere, que el reba i el salude. Des de fa un mes, un gos és l’encarregat d’aquesta tasca. L’animal –d’aspecte grisenc desmanyotat, orelles caigudes, ulls plorosos– recorre tota l’andana cercant quelcom que mai troba o, tal volta, cercant una persona. També pot ser que s’haja perdut o que l’hagen abandonat. Jo crec que algú se n’anava de viatge, un viatge on no cap al bitllet les lletres de "vuelta". Massa ple de maletes anava com per a dur el gos de la dona també. Ell ho sabia: l’animalet el volia més que a ella, malgrat ser la seua ama. Però no pensava pujar-lo al tren i carregar amb ell fins a la seua nova vida. Per tant, la solució seria deixar-lo a l’estació, ja que abans –per ser massa sentimental– no havia pogut desfer-se’n d’ell. Aplega el tren. Tots els viatgers pugen. L’home, les maletes i el gos no es mouen. Sona el pip-pip-pip-pip d’avís de tancament de les portes i, aleshores, l’home puja quasi volant al tren! El gos bota, però inútilment. Topa el cap contra les portes...
Eixa és la història per la qual jo crec que aquests dies el gos espera i s’acosta a tots els viatgers, sense fer distincions, perquè té l’esperança de què, com a l’anunci de l’Almendro, aquella persona "vuelva a casa por navidad"

Carreter

2005-12-02T21:53:00.000+01:00

A mig camí del tren, ha començat a plovisquejar. Llavors, m’ha vingut al cap el Senyor Carreter: "jo, quan plou molt poquet dic que està cernent, però com ara els jòvens parleu d’una altra manera, no sabeu lo que és" La veritat és que jo no ho havia sentit mai i admire molt a la gent gran, com ell, per tindre un vocabulari molt variat, i per saber triar-ne sempre, sempre, la paraula exacta, la necessària, la que té el significat que més s’adiu a una determinada situació. Per tant, quan estava cernent i unes gotes minúscules s’instal·laven als vidres de la finestra del tren, m’he traslladat a la Llosa, he vist al iaio assegut al sofà, deixant per una estona eixa mirada perduda que el caracteritza –plena de vida viscuda–, i s’ha dirigit a mi amb les paraules que he dit adés. Les diu a poc a poc, amb la veu pausada, però prou clara per a tindre 82 anys. Ell encara no ha perdut el compte, sap ben bé que en té "vu vu vuitanta-dooos" L’altre dia, m’explicava la història de la Seremita. Després de deixar-nos pensant sobre qui seria eixe ser fantàstic ens va aclarir dient que "la Seremita és ixa dona que és mig dona i mig peix", per tant, vam deduir entre riures que es tractava de la Sirenita. Va saber fer-nos riure en el moment més adequat, ja que, després de dinar, amb la panxa plena, sols fèiem que mirar la televisió, sense parlar. Amb "Pròxima parada: Borriana-Alqueries" m’he acomiadat d’ell –almenys mentalment–, m’he preparat la jaqueta, bufanda, he tret les claus del cotxe i, a la següent, he baixat. Per la vesprada m’ha entrat la curiositat pel significat d’aquesta paraula. Per si algú és tan curiós com jo, li diré que he trobat cerndre (gerundi, cernent), com cerndre la farina o el guix, garbellar. M’ha semblat una paraula màgica... una paraula que filtra, per forats menuts, la pluja del iaio Carreter.

Música ambiental

2005-11-28T18:28:00.000+01:00

La música ambiental pot ser un bon element per a fer el viatge més curt, tot i així, hui, l’he trobada molesta. Intentava llegir, però el volum massa elevat no m’ho permetia. A més, s’hi afegia una altra música ambiental que eixia pels auriculars de la xica del seient de davant. Per tant, escoltava una barreja de Vivaldi i Niña Pastori, l’harmonia desfeta pels "ais ais" de la Pastori. Però aquestes no són les úniques músiques de les que es pot gaudir o maleir. Hi ha dies on aquesta música ambiental és substituïda per un soroll agut i continu, dels que s’instal·la dins el cap, foradant-lo greument. És com si hagueren deixat connectat l’altaveu sense música, com si anara rodant sense CD.
L’estació de Catarroja també en té, de música ambiental, però aquesta és ben particular. Només entrar, escoltes una ràdio amb el volum al màxim i el primer que penses és que els del bar estan sords. Quan penses això, caus en l’error, ja que aquests sons provenen de l’aparell que du un home pegat a l’orella, una espècie de ràdio amb forma de pataca (creïlla, quereguilla, patata, crailla...), de color roig, segurament, regal d’algun detergent o refresc. Aquest home musical es passeja per l’andana, repartint així, les notes per a tots els viatgers.
Un altre cas és el del xic jove que canta per damunt de la música que sent per l’MP3 (eixe que tots portem) És divertit escoltar-lo i endevinar de quina cançó es tracta, clar que per a donar amb ella s’ha de ser expert i passar moltes hores al tren, com jo. És una tasca difícil, perquè quan cantem al mateix temps que la cançó, sempre ens deixem trossets de lletra.
Com podeu veure, tots ells són exemples diferents que em fan odiar per una estona –xicoteta, això sí- la música, per tant, en aquests casos el que faig és agafar el meu MP3 i ficar-lo al màxim... si moleste a algun viatger, ho sent molt.

Per cert, açò no té res a veure amb el tren, però sí amb Pròxima parada: gràcies per llegir-me, sé que em llegiu encara que no deixeu comentaris. En aquesta primera setmana del blog m'he endut una alegria quan he sabut que prou gent -la majoria, amics i família, hehe- s'ho mirava. Espere que no abandoneu el viatge!

Regal de reis

2005-11-26T13:42:00.000+01:00

Em pregunte si la gent de vegades es troba tan sola com per a parlar amb algú que no coneix de res. Cada vegada n'estic més convençuda, les persones grans, els nostres avis, necessiten que els atenguen i que parlem amb ells o, del contrari, començaran a parlar amb mi al tren. Ahir, una iaieta em va contar el motiu del seu viatge. Jo estava d'esquenes a la porta, però la vaig notar quan va topetar amb mi, pegant-me amb una caixa rectangular. "Sembla pesada, però no pesa, que va!" Amb el bolso penjat de l'avantbraç, una altre paquetet a la mà del bolso i a l'altra mà, la supercaixa va intentar seure amb totes les complicacions que això comporta: primer, pegar-me a mi al braç; segon, que es caiguera el bolso damunt del xic del meu costat; tercer, ocupar, amb mig cul, més de la meitat del següent seient on era una dona que, per la cara que va fer, no li va sentar massa bé. Això va ser sols l'entrada, però el més important és que, tenint tanta gent al seu voltant, per què m'elegeix a mi per parlar? Serà la meua cara? Potser tinc cara comprensiva, de saber escoltar... "És el regal per a la meua néta. Perquè resulta que aplega d'escola a les 5 i jo havia d'anar abans de què aplegara, perquè si haguera estat el meu home, m'hauria portat ell, però com no està, me n'he vingut en tren, ja veus, tota carregà. Perquè la meua néta és més bonica... però no para de demanar, ha escrit una carta amb més d'un folio! Però com li vas a dir que no? I ara a vore com ho amaguem fins a reixos! Perquè Papà Noel és una cosa, però jo sempre li ho done per als Reis, que són els vertaders. Ai! És que la pobre, amb nou anyets i és més innocent... però la innocència és tan bonica!" Jo l'escoltava -supose que més gent del tren també, encara que jo era la única que la mirava- i em limitava a donar-li la raó, a donar-li de tant en tant un sí amb el cap. Vaig aconseguir detindre el mig somriure que volia fugir quan pensava que sempre em toca a mi... encara que a mi no m'importa, sempre que puga explicar-ho en el meu blog.

La alegría de la huerta

2005-11-21T23:22:00.000+01:00

Els meus ulls s’han fixat directament en el mussol que portava penjant al coll. Després han passat als cabells que intentaven conservar el groc del tint. Han pujat fins a la cara, on aguardava un somriure brut. Ulleres amb mitja montura, de color roig i quadrades, prou modernes. Camisa blanca, amb un brodat especial, digne del millor somriure: "La alegría de la huerta"
Aquest és el personatge que Mireia i jo ens hem trobat al tren aquesta vesprada. Només seure enfront d’ell ens ha preguntat si plovia –encara que ell ja ho havia comprovat, segurament, per la finestra. Jo he sigut la seua resposta. Amb un "no, ara no" l’he deixat satisfet per una estona. La meua amiga baixava a Catarroja, jo seguia fins a València i sabia que m’esperaven dos parades de conversa amb ell. A la veu de "pròxima parada: Silla" ja ha demostrat el seu particular humor, ens ha deleitat a tots els viatgers amb un sonor "Cadira!" Em pregunte si havíem de donar-li les gràcies per la traducció simultània. A continuació, mirava el seu mòvil per riure ben agust. Però això no és tot! Quan em disposava a cridar a ma mare, m’ha interromput i em diu: "Què? Tu també estàs enganxada al mòvil?" Després de fer-me la despistada (es veu que amb poca vocació d’actriu) ha tornat a formular la pregunta. Aleshores he contestat amb un simple sí i una simple rialla. Ha sigut pitjor, ja que s’ha extés fent-me una crítica sobre si guanyaran molts diners les companyies de telèfons mòvils, que tots enganxats, com nosaltres dos, i tots igual, eh? Tots, tots... Almenys, he respirat un poc quan s’han assegut dos xiques més. Només acomodar-se li’ls ha preguntat si plovia. Un altre cop!!! Era la pregunta per trencar el gel? Pobres, eren les noves víctimes. A mi sols s’ha tornat a dirigir per dir-me amb molt d’èmfasi: Ja hem aplegat! Ya hemos llegao!
S’acabava el viatge... i el traductor simultani.

Comença el viatge

2005-11-19T14:28:00.000+01:00

Fa gairebé dos anys i mig que vaig començar filologia catalana a València. Des del primer dia, he anat en tren des d'Almassora o Vila-real a l'Estació del Nord. Una hora cap allà, una hora cap ací. Almenys 10 hores a la setmana les passe al tren, sense contar els caps de setmana que he viatjat a Xàtiva -aleshores n'augmenta a 14 hores la setmana.
La majoria de gent em qualifica de boja com a mínim per fer aquest trajecte diari. "Millor seria un pis en València" "Jo, si fóra tu, mai vindria a classe". Hui és el moment de respondre aquestes persones: si boja significa analitzar el comportament dels companys de viatge, escoltar les converses, riure de qui vençut per la son deixa ballar el cap a ritme de tren, suportar un desconegut que et conta la seua vida, fotografiar cada matí el cel amb la mirada, deixar que se'n vaja la imaginació per la finestra... aleshores sí, ho reconec, i ho accepte. Benvinguts als meus viatges, a la bogeria del tren.

"Li recordem als senyors viatgers que és indispensable viatjar amb bitllet. En cas que el personal de l'estació no estiga disponible, per favor, utilitze la màquina expenedora. Gràcies i bon viatge"