La alegría de la huerta

Els meus ulls s’han fixat directament en el mussol que portava penjant al coll. Després han passat als cabells que intentaven conservar el groc del tint. Han pujat fins a la cara, on aguardava un somriure brut. Ulleres amb mitja montura, de color roig i quadrades, prou modernes. Camisa blanca, amb un brodat especial, digne del millor somriure: "La alegría de la huerta"
Aquest és el personatge que Mireia i jo ens hem trobat al tren aquesta vesprada. Només seure enfront d’ell ens ha preguntat si plovia –encara que ell ja ho havia comprovat, segurament, per la finestra. Jo he sigut la seua resposta. Amb un "no, ara no" l’he deixat satisfet per una estona. La meua amiga baixava a Catarroja, jo seguia fins a València i sabia que m’esperaven dos parades de conversa amb ell. A la veu de "pròxima parada: Silla" ja ha demostrat el seu particular humor, ens ha deleitat a tots els viatgers amb un sonor "Cadira!" Em pregunte si havíem de donar-li les gràcies per la traducció simultània. A continuació, mirava el seu mòvil per riure ben agust. Però això no és tot! Quan em disposava a cridar a ma mare, m’ha interromput i em diu: "Què? Tu també estàs enganxada al mòvil?" Després de fer-me la despistada (es veu que amb poca vocació d’actriu) ha tornat a formular la pregunta. Aleshores he contestat amb un simple sí i una simple rialla. Ha sigut pitjor, ja que s’ha extés fent-me una crítica sobre si guanyaran molts diners les companyies de telèfons mòvils, que tots enganxats, com nosaltres dos, i tots igual, eh? Tots, tots... Almenys, he respirat un poc quan s’han assegut dos xiques més. Només acomodar-se li’ls ha preguntat si plovia. Un altre cop!!! Era la pregunta per trencar el gel? Pobres, eren les noves víctimes. A mi sols s’ha tornat a dirigir per dir-me amb molt d’èmfasi: Ja hem aplegat! Ya hemos llegao!
S’acabava el viatge... i el traductor simultani.