Regal de reis

Em pregunte si la gent de vegades es troba tan sola com per a parlar amb algú que no coneix de res. Cada vegada n'estic més convençuda, les persones grans, els nostres avis, necessiten que els atenguen i que parlem amb ells o, del contrari, començaran a parlar amb mi al tren. Ahir, una iaieta em va contar el motiu del seu viatge. Jo estava d'esquenes a la porta, però la vaig notar quan va topetar amb mi, pegant-me amb una caixa rectangular. "Sembla pesada, però no pesa, que va!" Amb el bolso penjat de l'avantbraç, una altre paquetet a la mà del bolso i a l'altra mà, la supercaixa va intentar seure amb totes les complicacions que això comporta: primer, pegar-me a mi al braç; segon, que es caiguera el bolso damunt del xic del meu costat; tercer, ocupar, amb mig cul, més de la meitat del següent seient on era una dona que, per la cara que va fer, no li va sentar massa bé. Això va ser sols l'entrada, però el més important és que, tenint tanta gent al seu voltant, per què m'elegeix a mi per parlar? Serà la meua cara? Potser tinc cara comprensiva, de saber escoltar... "És el regal per a la meua néta. Perquè resulta que aplega d'escola a les 5 i jo havia d'anar abans de què aplegara, perquè si haguera estat el meu home, m'hauria portat ell, però com no està, me n'he vingut en tren, ja veus, tota carregà. Perquè la meua néta és més bonica... però no para de demanar, ha escrit una carta amb més d'un folio! Però com li vas a dir que no? I ara a vore com ho amaguem fins a reixos! Perquè Papà Noel és una cosa, però jo sempre li ho done per als Reis, que són els vertaders. Ai! És que la pobre, amb nou anyets i és més innocent... però la innocència és tan bonica!" Jo l'escoltava -supose que més gent del tren també, encara que jo era la única que la mirava- i em limitava a donar-li la raó, a donar-li de tant en tant un sí amb el cap. Vaig aconseguir detindre el mig somriure que volia fugir quan pensava que sempre em toca a mi... encara que a mi no m'importa, sempre que puga explicar-ho en el meu blog.