Com l'Almendro

A l’estació de Vila-real, cap viatger es queda sense algú que l’espere, que el reba i el salude. Des de fa un mes, un gos és l’encarregat d’aquesta tasca. L’animal –d’aspecte grisenc desmanyotat, orelles caigudes, ulls plorosos– recorre tota l’andana cercant quelcom que mai troba o, tal volta, cercant una persona. També pot ser que s’haja perdut o que l’hagen abandonat. Jo crec que algú se n’anava de viatge, un viatge on no cap al bitllet les lletres de "vuelta". Massa ple de maletes anava com per a dur el gos de la dona també. Ell ho sabia: l’animalet el volia més que a ella, malgrat ser la seua ama. Però no pensava pujar-lo al tren i carregar amb ell fins a la seua nova vida. Per tant, la solució seria deixar-lo a l’estació, ja que abans –per ser massa sentimental– no havia pogut desfer-se’n d’ell. Aplega el tren. Tots els viatgers pugen. L’home, les maletes i el gos no es mouen. Sona el pip-pip-pip-pip d’avís de tancament de les portes i, aleshores, l’home puja quasi volant al tren! El gos bota, però inútilment. Topa el cap contra les portes...
Eixa és la història per la qual jo crec que aquests dies el gos espera i s’acosta a tots els viatgers, sense fer distincions, perquè té l’esperança de què, com a l’anunci de l’Almendro, aquella persona "vuelva a casa por navidad"