¿Nos hacemos... unas cancioncillas?

El tren és com una parella, que quan més el veus més et cansa, però que quan el veus poc, el trobes a faltar tant que estàs desitjant retrobar-te amb ell. Hui l'he vist de nou, després d'unes llargues vacances. Recorde que, els últims dies, per suportar el trajecte, m'adormia o escoltava música. En canvi, hui, no m'ha vingut la son. He gaudit del paisatge.
A la tornada, m'ha sorprés un cant inesperat. Provenia d'una parella de gitanos, amb una xiqueta molt guapa, que cantaven cançons de l'església evangelista. La mare cantava i la filla cridava -massa passió. El que de veritat m'ha cridat l'atenció, ha sigut un xic un poc torrentil: camisa sense mànegues, deixant al descobert la massa de pèls que contrastava amb el blanc de la pell, bermudes d'algun equip de futbol, panxeta cervesera i ulleres de sol. De sobte, s'ha unit a la cançó i els iniciadors han parat, deixant que es lluïra en el seu solo. No satisfet encara, ha continuat amb una altra, per demostrar que ell també anava a l'església evangelista del Grau. Cada cop que pronunciava una frase, es treia les ulleres i, quan escoltava, les col·locava de nou al seu lloc. La família gitana no sabia què dir, sols la mare ha eixit del pas, preguntant per l'església a la que ell anava i suggerint-li que a Catarroja n'hi havia una altra que també estava molt bé.
A Sagunt, ha baixat aquest personatge. En Almenara, ja es tornava a escoltar la música ambiental. Hem canviat Torrente per Cinema Paradiso, Amelie...