Final de trajecte

Ja vaig parlar d'aquest tema -perdoneu la repetició del capítol. Vaig parlar que trobe gent al tren, cares desconegudes i que em semblen conegudes. El cas és que des de diumenge passat, totes aquestes passen a un segon, tercer pla. Sols en veig la mateixa cada cop que puge al tren, escolte la mateixa veu, observe els mateixos gestos, la mateixa mirada, la mateixa olor... i no són símptomes de l'amor, almenys, de la manera més freqüent que es puga imaginar. Sols és que veig un home alt, amb un cap lluent de brunor, muscles encara forts i amples. Els pocs cabells que té formen una coroneta blanca que creua d'orella a orella. Té l'aspecte seriós, però algun gest amable. I és aleshores, després d'aquest gest, quan escolte que anuncien un tren i no entenc massa bé la veu que ho pronuncia. I torne a ell, el sent parlar i quasi no desxifre el que diu ja que, per molts anys que passes al seu costat necessites a la Intèrpret, aquella que el tradueix sense necessitat de fer la carrera de traducció. I mira que és difícil entendre el seu andalús! Potser no siga per l'accent cordovés i sí pel to de veu potent i greu. Són les 9 del matí, prompte per alçar-se un diumenge, per molt que sentes: Armudeniya, quieres jamón? Pernil per desdejunar?? No, abuelo, no. Déjame dormir hasta las 11. Perd la son i m'alce. El veig assegut a la punta de la taula, en la cadira de sempre, amb el pernil i la copeta de vi... tanque els ulls, els aprete per no plorar i torne al vagó de tren.