Desconeguts coneguts

Molts matins, em trobe amb gent que conec. De vegades, a l'andana; d'altres, dalt del tren. Però mai em reconeixen, perquè és clar, no em coneixen. No m'he tornat boja -almenys no per això. Sols és que veig cares que em sonen, que pertanyen a persones conegudes meues. Per exemple, puc veure professors en la cara d'algun home que fulleja el diari; companys de classe, en algun jove que escolta l'Mp3; la meua àvia, en una dona major amb accent d'Albacete que parla amb volum excessiu; actors, en el moment que el revisor em demana el bitllet... potser sí que estic un poc sonada. Quan tinc aquesta sensació, me mire a l'espill de la finestra -sobretot quan el tren se sumergeix a Cabanyal- i em veig. Recorde que els primers dies que anava a la facultat no em reconeixia, era com si no estiguera dins d'aquell cos. Ara, en tercer de carrera, alguns dies em veig a mi mateixa i d'altres, no.