No volem cap que no estiga borratxo

Silenci absolut. Tot el contrari a dilluns. Dilluns es produí el retrobament amb els companys de feina o estudis, eixos amb qui vam compartir el famós sopar d’empresa o sopar de nadal. Totes les converses tenien com a tema central aquella persona que es va passar, el borratxo graciós i, cap al final de la nit, el borratxo apegalós.Divendres i dissabte, molta gent va conèixer el company que sempre veu, però que parla poc amb ell. Per això, quan es reuneixen en aquest sopar, descobreixen coses –de vegades és millor no coneixer-se tant– que mai hagueren imaginat. Dilluns, tots critiquen al "contentet", ja que es va passar, no calia que traguera tot el repertori d’acudits, amb un sense gràcia ja n’hi havia prou... i ballant? Ballant, es pensava que era l’amo de la pista, menejant els braços i les mans lliurement, com si d’una au es tractés. Damunt, lligant amb tot el que passava per davant. I el pitjor és quan l’has de dur a casa ja que, per molt poca relació que tingues, et sap mal deixar-lo cantant a una farola. Tot plegat fa que no es mire mai més, a eixa persona com abans. Però per moltes crítiques que reba, sempre fa falta una persona gracioseta, entonaeta, bufaeta que li dóne alegria al sopar, que cante No volem cap, que siga el primer en fer un brindis per Sifo (qui no sàpiga qui és Sifo, que m’ho pregunte), en fer un Sant Hilari, Sant Hilari, fill de puta qui no s’ho acabi, xín xín hasta el culín... i totes les cançonetes típiques dels sopars.
Hui, tots callaven. Els sopars ja estaven massa comentats, la normalitat tornava, la rutina cansava de nou... fins a la pròxima reunió, fins a la pròxima parada.