No tot són taronges

Divendres era dia d’excursió. Sort que vaig triar amb rapidesa el meu seient, del contrari, hauria anat tot el viatge dreta. Els altres tres seients restants, es van ocupar per joves d’uns 17 o 18 anys que venien de veure una exposició. Segons el que parlaven, els vaig dividir en dos grups: els de poble i els de ciutat. Començaré pels segons per ser més fàcil i simple d’explicar. Els de la city bramaven més que dialogaven i no parlaven de cap tema en concret, sols feien una competició on guanyava la parida més exagerada. Mentrestant, els xics dels Rossildos, Ibarsos i Benlloch contemplaven el paisatge que la finestra li’ls mostrava i intentaven endevinar –jo no puc dir si ho aconseguien o no, degut a la meua ignorància botànica- els tipus d’arbres, cultius, paranys que trobaven... I quan improvisaven un tema, l’un el seguia a l’altre amb arguments i frases que acabaven, anècdotes del poble, les festes que organitzaven ells i, és clar, de xiques també. Amb això no vull dir que aquests no juguen amb la Play Station o se’n vagen a Piramide els dissabtes, sols vull dir que miren el món d’una altra manera, per a mi, més humà i no tan mecanitzat, tan deshumanitzat. Ja per Borriana, els de ciutat seguien fent-se bromes i rient-se "del niño perdido", mentre els de poble sentien llàstima per les taronges que restaven al sòl vora el magatzem de l’estació.