Lloros al tren?

Sempre escolte les conversacions que no vull escoltar. És inevitable, el meu oïd sempre tria els diàlegs en els que no em ve de gust d'estar. Per exemple, quan estic farta de sentir el polèmic debat entre fumadors i no fumadors, aleshores m'envolte de fum que parla sobre aquest tema. O, si estic agobiada pels exàmens, segur que s'asseuen estudiants al meu costat, plens d'apunts i fulls ratllats. Hui, totes les dones que m'envoltaven parlaven d'amor i de relacions de parella. Les de davant, una conversa jove, entre amigues, ficant a caldo el xic deixat i fent el recompte de tot el que la xica li havia comprat a ell, més de mig milió de pessetes, segons ella; a l'esquerra, dones d'uns 40 anys, que van de festa a la Golden (sala de ball de València) i intenten triar a l'home que més o menys es meneja i es defén millor rítmicament.

Amb aquest entorn, llegir no podia i escoltar música, tampoc. A més, de matí no m'agrada anar amb el mp3, preferisc que em duren les piles per a la tornada, quan estic més cansada. És aleshores quan em relaxe, amb Lluís Llach i Feliu Ventura, encara que sempre passe la cançó on Feliu parla de la seua ciutat... no perquè no m'agrade, sols és que no vull veure records que, encara, no vull recordar.