Abans de Roca-Cúper

Són com unes pessigolles. Primer, molt xicotetes, quasi imperceptibles, però que a poc a poc i a mesura que respires, es desprenen de la panxa, travessen el pit, ascendeixen fins el coll, entren pels forats del nas i ja estàs perdut, ja no pots fer-ne res. I el que és pitjor: no intentes que es desfaça!! Perquè en aquest cas, s'engrandirà, guanyarà força i no es rendirà. Per molt que et ressistisques, al final acabaràs tremolant, apretant amb totes les teues forces perquè no isca, però, una vegada dins, ja no hi ha remei! Assumeix que ha d'eixir, dóna't per vençut, no aguantes la respiració i... AXÍSSS!!

Això és el que m'ha passat hui al tren, em picava el nas, he esternudat i tots m'han mirat. Es veu que de tant aguantar la respiració perquè se n'anara, s'ha fet més gran i sonor, ha recorregut tots els vagons i, fins i tot, el conductor s'ha girat. A la pròxima, tal com vinga, l'expulsaré del meu cos el més ràpid possible, no aplegarà ni a Roca-Cúper.