Zero patatero

3 deus, 6 sets, 2 cincs... i un zero fan en total una professora de matemàtiques corregint exàmens al tren. Un zero!! Eixe sí que l'ha ficat amb ganes, tot tatxat amb bolígraf roig. És que s'ho ha inventat tot, no ho veus? Li diu al seu company quan la mira amb cara de què s'havia passat amb la nota, perquè clar, un 1 coma algo sempre queda millor i puja un poc més l'autoestima, però un zero, tan redonet, tan buit! Nosaltres ja anem per l'esfera, li diu ell. Ui, que empollons són els teus, als meus li'ls costa lo de 2pierre!! Era un examen de geometria, no sé exactament de quin curs, però supose que no molt elevat ja que preguntava què era una base (basé que no lo sé, podia haver sigut la resposta del xiquet/a del zero)

Quan anava a l'institut, m'imaginava que els professors corregien els exàmens més o menys concentrats, però ara ja sé que ho fan al tren, rapidet i envoltats de converses sense sentit. Potser corregeixen mirant la televisió, escoltant la ràdio, parlant pel mòbil, al vàter... ara que ho pense, doncs el mateix que quan nosaltres fem un treball per a classe!

Esforç psicològic

Des de la Nau a l'estació del Nord: 13 minuts. Estem preparant una obreta -ho dic amb diminutiu perquè som principiants- de teatre des de la facultat, fruit de l'assignatura troncal de teatre. La representarem aquesta setmana i, com a bons professionals, hem anat hui a assatjar-la, a l'escenari on s'estrenarà. La veritat és que estem molt perduts i mancats d'assaig, però ganes (i molta risa) li hem ficat. Aquesta vesprada ha sigut molt esgotadora ja que cansa anar a classe des de les 9 del matí fins aplegar a casa a les 10 de la nit. Per aquest mateix motiu, hem fet un gran esforç per intentar aplegar al tren de les 20.20. Que ja podia haver sigut a i mitja! Però no, els trens mai hi són quan els necessites. De la Nau, hem eixit a les huit i algun minutet. Jo li he dit al meu company que aplegàvem al tren segur. Ell deia que no, i jo li he dit que tot era psicològic. I, efectivament, hem esquivat unes quantes iaies, bolsos i demés, hem acurtat pel Corte Inglés (no he vist les ofertes) i hem aplegat! Esbufegant, això sí.

Tot és psicològic, sols has de pensar que pots fer-ho, no rendir-te... la lluita continua! Harca, companys!

Ocultisme (títol de Josep Antoni)

Quasi tots mirem el revisor, no sé si als ulls, directament o de reüll, però li dediquem alguna mirada quan ens pren el bitllet. Doncs, hui, un viatger ha gosat no alçar el cap i fer com si no li importés que ell estigués allà, al seu costat. Aquest personatge d'ulleres passades de moda, cabells amb clenxa dubtosa, s'amagava darrere d'una maleta -fins i tot li havia deixat pujada l'ansa, per engrandir la barrera- i d'un quadre embolicat en una bossa de fem negra. Des que s'ha assegut, sols ha dirigit els ulls a un paper que du entre les mans -està clar que és estudiant. Ni el mateix revisor, amb aquella autoritat que el caracteritza, ha aconseguit ser vist per ell. S'ha acostat, ha dit un buenas com a tots i ha esperat que traguera el bitllet. Quan l'ha trobat, quasi no ha despegat el colze de les costelles i el senyor revisor ha hagut de agafar-li el cartonet. Però quan li ha fet la marca amb el bolígraf, se n'ha adonat que encara tenia la mà alçada, igual que quan tenia el bitllet, mantenint la mateixa postura. L'home ha volgut guanyar al jove ressistint-se a col·locar-li'l de nou a la mà, per tant, ha deixat al mateix nivell la seua mà fins que el jove ha notat que el bitllet no li tornava per art de màgia i, sense mirar, pegant unes quantes manotades en l'aire, l'ha agafat.
Després hem tocava a mi ensenyar el bitllet: alce el cap, eleve el braç i somric. Diuen que no costa res regalar un somriure.
Si volia amagar-se, que s'haguera ficat dins de la maleta.

25 d'abril

Farà hui dos anys que vaig descobrir la Festa del 25 d'abril. Just quan començava la carrera i començava, alhora, una nova visió del món.
El primer any hi vaig anar en tren. Pensava que no aniria molta gent i que als vagons no es notaria res de l'ambient. Em vaig enganyar ja que, només entrar a l'estació de Vila-real ja t'impregnaven altres colors, persones joves, adultes, xiquets en carros... tots ells amb roba còmoda -texans generalment-, calçat esportiu, per aguantar una marató i saquets amb entrepans.
Enguany, serà el segon que hi vaja, però aquest, ho faré en autobús. També em vestiré de gala per a l'ocasió: texans vells -ideals per seure a terra-, samarreta de mànega curta, jaqueta vella -per si se m'oblida pel camí-, i les sabatilles que estan ara de moda. Supose que tots sabeu quines són. En realitat tenen marca coneguda, el que passa és que són massa cares i per 6 euros en tens unes molt ben imitades. Són les "convers", aquelles que es gastaven fa temps, de l'Emilio Aragón, amb la puntera blanca. Les modes tornen (tal volta ja no s'hauria de dir que són moda, sinó que són un anemarrere)

Fiqueu-vos aquestes o qualsevol semblant, però que siguen còmodes per a ballar, cantar, botar... Ens veiem a la porta de l'Fnac!

Trenquil·litat

De normal, sempre et sorprén la gent que viatja en tren, però, la setmana passada, va ser el mateix conductor el que ho va fer.
Pròxima parada: Massalfassar-Albuixech... i jo pense: merda, ja he agafat el que para en totes les estacions. El tren fa la parada un poc més llarga del que és habitual, cosa que tampoc em sorprén. Esperem tots els viatgers que el tren torne a avançar quan, de sobte, s'obri la porta del conductor i ix ell, amb tota la tranquil·litat -o trenquil·litat- del món i creua tot el vagó. Se sent com els va creuant tots, ja que el tren ja no està en funcionament i la música ambiental no sona. En el moment que mirem el rellotge -ja fem tard-, notem que les llums s'encenen, la música torna, el pip-pip-pip de les portes... i el tren va cap a darrere!! Però què vol dir això? Que ens hem passat una parada i hem de tornar a pels viatgers que s'han quedat esperant? Doncs sembla que no, perquè va caminant en direcció Castelló per parar-se enmig de tarongers. Aleshores deu ser que ha de passar un tren tipus Alaris o Euromed i nosaltres, els de rodalia, hem fer camí perquè passe. Doncs, tampoc va passar cap tren, sinó que, al cap d'uns minuts, torna a parar, a desenxufar-ho tot per tornar a passar el conductor. Entra al cap del tren i tornem direcció València... i ja era hora!
Jo crec que el senyor conductor estava indecís, no sabia què fer amb el trajecte, si endavant o si tornar... sempre endavant, home, com en la vida! Que no s'ha de fer tard a cap lloc!