La primera vegada

Amb un somriure d'orella a orella, els xiquets no poden dissimular la seua alegria quan xafen per primera vegada un vagó de tren. Inspeccionen tots els seus elements i, a més, els comenten en veu alta, compartint la xicoteta visió amb la resta de viatgers. A la mare o pare, moltes vegades els posen en un compromís, ja que no s'ho pensen més d'un segon en parlar amb la persona del costat. Ahir vaig sentir a un xiquet (molt bonic, amb uns ulls blau mar que captivaven) com li aconsellava a una estudiant que s'abrigara a l'eixir, que dins no feia fred, però fora... Abans ja li havia fet una pregunta indiscreta, amb un comentari més indiscret encara: Tens nòvio? No? I per què l'has deixat?
Supose que a la xica no li va sentar molt bé, però hauria d'haver tingut en compte que era el primer cop que viatjava en tren, que aquell homenet baixet estava nerviós per ser la seua primera vegada, d'eixes que mai s'obliden... com la primera vegada que puges a un avió i veus València diminuta, la primera vegada que viatges a soles, la primera vegada que puges a un bus turístic, la primera vegada que el llit es queda estret, la primera vegada que vas al concert del teu cantant favorit, la primera vegada que sents el vent des d'un castell, la primera vegada que lligen un conte teu, la primera vegada que et disfresses, la primera vegada que "intentes" cuinar... la primera vegada que et diuen: de sobras sabes que eres la primera

Una espècie protegida

- Com et diuen?
- Almudena
- Què estudies?
- Acabe de començar Filologia Catalana
- T'agrada la literatura?
- Sí, molt i escriure, sobretot! Contes, normalment.
- I no has publicat cap llibre?
- Jo? No, encara sóc jove!
- Si amb la teua edat hi ha molta gent que ja ha publicat llibres!!

I aquesta última frase va ser la que se'm va quedar gravada i la que hui m'ha vingut al cap, quan l'he vist assegut a l'estació. M'ho va dir abans de ficar-me la dedicatòria al llibre. Aleshores, amb les meues ganes impetuoses, il·lusionades per començar la carrera i per pensar que algun dia tindria un llibre publicat, em va baixar del núvols. La veritat és que aquell any no vaig publicar cap llibre, ja vaig tindre prou amb descobrir un món nou, al qual jo no pertanyia. Ara, amb dos contes publicats i la satisfacció que dóna veure'ls en llibres, em fan gràcia les paraules d'aquest escriptor i més em fa riure quan recorde el mal que em va saber que em diguera aquella frase, la rabieta interior que vaig agafar.
Per la vesprada l'he tornat a veure, ja maquillat, al Club. En acabar la seua intervenció al programa, se'n tornaria en tren a València, amb la ràdio per escoltar el Barça. No crec que es pare a escoltar les converses del seu voltant, almenys hui.
El pròxim dia que et veja, Ferran Torrent, parlarem i t'avise que ja no tinc 18 anys acabats de fer.

Abans de Roca-Cúper

Són com unes pessigolles. Primer, molt xicotetes, quasi imperceptibles, però que a poc a poc i a mesura que respires, es desprenen de la panxa, travessen el pit, ascendeixen fins el coll, entren pels forats del nas i ja estàs perdut, ja no pots fer-ne res. I el que és pitjor: no intentes que es desfaça!! Perquè en aquest cas, s'engrandirà, guanyarà força i no es rendirà. Per molt que et ressistisques, al final acabaràs tremolant, apretant amb totes les teues forces perquè no isca, però, una vegada dins, ja no hi ha remei! Assumeix que ha d'eixir, dóna't per vençut, no aguantes la respiració i... AXÍSSS!!

Això és el que m'ha passat hui al tren, em picava el nas, he esternudat i tots m'han mirat. Es veu que de tant aguantar la respiració perquè se n'anara, s'ha fet més gran i sonor, ha recorregut tots els vagons i, fins i tot, el conductor s'ha girat. A la pròxima, tal com vinga, l'expulsaré del meu cos el més ràpid possible, no aplegarà ni a Roca-Cúper.

1h 01' 59"

A través de la targeta Studio del tren, vaig començar la conversa amb el xic del cronòmetre: "¿Te sale más barato así? ¿Por cuánto te sale?" Uns dos cents euros contestí en valencià, motiu suficient perquè ell mostrara el seu català barceloní. Aleshores vam calcular quant costava al mes, tots els viatges diaris i reafirmà la seua conclusió. A part de sorprendre'm per com adoptava, sense adonar-me'n, el seu accent, em va cridar l'atenció el cronòmetre que penjava de la tapa del seu bolígraf. Ben bé no sé per què l'utilitzava, però em vaig fixar com el ficava en marxa quan llegia i com el detenia quan mirava per la finestra. Vaig imaginar que era degut a les fotocòpies que sostenia-plenes de ratlles blaves-, tal volta formaven una conferència, una exposició a la qual es dirigia i el que feia era controlar el temps. La veritat és que em va costar aplegar a aquesta conclusió. Pensava que estava mesurant el temps que podia llegir al tren, sense que cap viatger el molestés. Sempre imagine primer situacions estranyes -de conte potser!- i després, espentejada pel temps, caic en la realitat... fa mal caure, veritat?

Especial via 21

No sabia que les rodes del tren es punxaven, però resulta que sí. Canviada la roda o unes quantes d'elles, reprenem el viatge. Al final, no va poder caminar el dia 4, dia que afegia un 1 als meus 20. Però millor escriure ara, amb els 21 consolidats i agafant forces per tornar a córrer cap a la via 21, horitzó incopsable! Hui encara és una parada ràpida... un tren sense parada, preguem als senyors viatgers que no creuen i es retiren de la vora de l'andana

Avariada

El tren romandrà parat per avaria en la via. Tal volta se solucione en 10 minuts, en 30 o en qui sap en quants. De moment, ha estat parat durant uns 7 dies, però esperem que d’ací poc torne a caminar. Garantitzem als senyors viatgers que, almenys, el dia 4 de febrer -per ser un dia especial- s’intentarà posar en marxa. Li’ls recordem que no està permés fumar durant l’espera en tot el recinte de l’estació. Moltes gràcies i paciència per als fumadors.