¿Nos hacemos... unas cancioncillas?

El tren és com una parella, que quan més el veus més et cansa, però que quan el veus poc, el trobes a faltar tant que estàs desitjant retrobar-te amb ell. Hui l'he vist de nou, després d'unes llargues vacances. Recorde que, els últims dies, per suportar el trajecte, m'adormia o escoltava música. En canvi, hui, no m'ha vingut la son. He gaudit del paisatge.
A la tornada, m'ha sorprés un cant inesperat. Provenia d'una parella de gitanos, amb una xiqueta molt guapa, que cantaven cançons de l'església evangelista. La mare cantava i la filla cridava -massa passió. El que de veritat m'ha cridat l'atenció, ha sigut un xic un poc torrentil: camisa sense mànegues, deixant al descobert la massa de pèls que contrastava amb el blanc de la pell, bermudes d'algun equip de futbol, panxeta cervesera i ulleres de sol. De sobte, s'ha unit a la cançó i els iniciadors han parat, deixant que es lluïra en el seu solo. No satisfet encara, ha continuat amb una altra, per demostrar que ell també anava a l'església evangelista del Grau. Cada cop que pronunciava una frase, es treia les ulleres i, quan escoltava, les col·locava de nou al seu lloc. La família gitana no sabia què dir, sols la mare ha eixit del pas, preguntant per l'església a la que ell anava i suggerint-li que a Catarroja n'hi havia una altra que també estava molt bé.
A Sagunt, ha baixat aquest personatge. En Almenara, ja es tornava a escoltar la música ambiental. Hem canviat Torrente per Cinema Paradiso, Amelie...

Gossera

Fa temps que no escric. El mateix temps que fa que no viatge en tren, és a dir, des que començaren les vacances de Pasqua. Però aquest matí, quan anava cap el Carrefour, he passat per davant de l'estació de Vila-real i sols m'he trobat un visitant. I dic visitant i no viatger, perquè sé que sols va per passejar-se, per estar-se una estona. Era el gos que vaig veure en Nadal, aquell que olorava a tothom i ningú li feia cas. Però ara ja no està sol, l'ha agafat un home... molt paregut a ell. Estic segura que si es posara a quatre potes, seria idèntic. S'acompleix, almenys en aquest cas, que el gos s'acaba semblant a l'amo (o viceversa)
Sols espere que es cuiden molt, mútuament i que no s'abandonen.
Per cert, jo sempre he volgut tindre un gos, des de ben menuda. Ma mare em donava llargues dient-me que quan ens tocara la loteria i ens compràrem una casa al camp. De més major, vaig descobrir que seria impossible, no sols per les poques possibilitats que existeixen, sinó perquè ni compraven cupons!
Després d'aquesta confessió del meu trauma infantil: Bones vacances per a tots!

Gobernante del mundo!

Baixe del tren i, mentre espere que vinguen a per mi, veig tres iaietes passejant en carro a una xiqueta. Una d'elles, se separa i ve cap a mi. El primer que pense és que em preguntarà quelcom relacionat amb els trens. Doncs no. Es va traure un paperet de la butxaca i em va dir:
- ¿Tu sabes quien gobierna el mundo?
- Com diu?
- Que si sabes quien es el gobernador del mundo, pero no te preocupes perquè ací ho tens tot explicat.
Aleshores, mirant el follet, vaig comprendre que eren dels Jehovà. Seguidament em va fer una pregunta més íntima encara, que si tenia Bíblia!! I jo li vaig dir que Sí, en casa la tinc, ja ho llegiré. Les altres dues jugaven amb la xiqueta, però van parar al veure un home gran que passava pel costat (una altra oportunitat!) L'home es veu que no estava molt d'acord amb les seues idees, per tant, van haver de reforçar els arguments: del bolso del carret va sorgir la Bíblia i, allà, quasi enmig del pas de zebra, li va llegir un fragment.
Si vos interessa, jo tinc el paperet per descobrir qui és qui mana ací, en el nostre (o seu) món.

Contorsionistes al tren

Supose que hi haurà moltes formes de viatjar en tren debades, però jo sempre m'assegure de dur el bitllet, mirant un parell de vegades com a mínim la butxaca on el guarde. Dilluns, dos... persones crec que eren, encara que no ho sé ben cert, desaparegueren per al senyor revisor. Si eren persones, anaven vestides amb la roba caient del cos, com si li'ls destorbara, fins al punt que, al passar per davant de mi, vaig veure el camal dels calçotets (de ratlles, per més informació) d'un d'ells. O siga, que si anava ensenyant el que ve a ser la forma que fa el calçotet per la part baixa de la cadera, no cal que diga quina part més li vaig veure. Deixant la descripció -un tant fastigosa-, em centre en l'estratègia que van fer per no pagar: entrar al WC i restar allí fins al final del trajecte. La veritat és que tenien un poc de mèrit, ja que es van clavar allà dins amb dos bolses d'esport grandíssimes i una de càmping. També supose que tindrien el nas tapat. El revisor va veure la llum encesa indicadora que el WC està ocupat i pensaria que algun passatger tenia un problema d'estòmac. Em vaig adonar que era un revisor que no es preocupava en revisar.