28.11.05

Música ambiental

La música ambiental pot ser un bon element per a fer el viatge més curt, tot i així, hui, l’he trobada molesta. Intentava llegir, però el volum massa elevat no m’ho permetia. A més, s’hi afegia una altra música ambiental que eixia pels auriculars de la xica del seient de davant. Per tant, escoltava una barreja de Vivaldi i Niña Pastori, l’harmonia desfeta pels "ais ais" de la Pastori. Però aquestes no són les úniques músiques de les que es pot gaudir o maleir. Hi ha dies on aquesta música ambiental és substituïda per un soroll agut i continu, dels que s’instal·la dins el cap, foradant-lo greument. És com si hagueren deixat connectat l’altaveu sense música, com si anara rodant sense CD.
L’estació de Catarroja també en té, de música ambiental, però aquesta és ben particular. Només entrar, escoltes una ràdio amb el volum al màxim i el primer que penses és que els del bar estan sords. Quan penses això, caus en l’error, ja que aquests sons provenen de l’aparell que du un home pegat a l’orella, una espècie de ràdio amb forma de pataca (creïlla, quereguilla, patata, crailla...), de color roig, segurament, regal d’algun detergent o refresc. Aquest home musical es passeja per l’andana, repartint així, les notes per a tots els viatgers.
Un altre cas és el del xic jove que canta per damunt de la música que sent per l’MP3 (eixe que tots portem) És divertit escoltar-lo i endevinar de quina cançó es tracta, clar que per a donar amb ella s’ha de ser expert i passar moltes hores al tren, com jo. És una tasca difícil, perquè quan cantem al mateix temps que la cançó, sempre ens deixem trossets de lletra.
Com podeu veure, tots ells són exemples diferents que em fan odiar per una estona –xicoteta, això sí- la música, per tant, en aquests casos el que faig és agafar el meu MP3 i ficar-lo al màxim... si moleste a algun viatger, ho sent molt.
Per cert, açò no té res a veure amb el tren, però sí amb Pròxima parada: gràcies per llegir-me, sé que em llegiu encara que no deixeu comentaris. En aquesta primera setmana del blog m'he endut una alegria quan he sabut que prou gent -la majoria, amics i família, hehe- s'ho mirava. Espere que no abandoneu el viatge!

26.11.05

Regal de reis

Em pregunte si la gent de vegades es troba tan sola com per a parlar amb algú que no coneix de res. Cada vegada n'estic més convençuda, les persones grans, els nostres avis, necessiten que els atenguen i que parlem amb ells o, del contrari, començaran a parlar amb mi al tren. Ahir, una iaieta em va contar el motiu del seu viatge. Jo estava d'esquenes a la porta, però la vaig notar quan va topetar amb mi, pegant-me amb una caixa rectangular. "Sembla pesada, però no pesa, que va!" Amb el bolso penjat de l'avantbraç, una altre paquetet a la mà del bolso i a l'altra mà, la supercaixa va intentar seure amb totes les complicacions que això comporta: primer, pegar-me a mi al braç; segon, que es caiguera el bolso damunt del xic del meu costat; tercer, ocupar, amb mig cul, més de la meitat del següent seient on era una dona que, per la cara que va fer, no li va sentar massa bé. Això va ser sols l'entrada, però el més important és que, tenint tanta gent al seu voltant, per què m'elegeix a mi per parlar? Serà la meua cara? Potser tinc cara comprensiva, de saber escoltar... "És el regal per a la meua néta. Perquè resulta que aplega d'escola a les 5 i jo havia d'anar abans de què aplegara, perquè si haguera estat el meu home, m'hauria portat ell, però com no està, me n'he vingut en tren, ja veus, tota carregà. Perquè la meua néta és més bonica... però no para de demanar, ha escrit una carta amb més d'un folio! Però com li vas a dir que no? I ara a vore com ho amaguem fins a reixos! Perquè Papà Noel és una cosa, però jo sempre li ho done per als Reis, que són els vertaders. Ai! És que la pobre, amb nou anyets i és més innocent... però la innocència és tan bonica!" Jo l'escoltava -supose que més gent del tren també, encara que jo era la única que la mirava- i em limitava a donar-li la raó, a donar-li de tant en tant un sí amb el cap. Vaig aconseguir detindre el mig somriure que volia fugir quan pensava que sempre em toca a mi... encara que a mi no m'importa, sempre que puga explicar-ho en el meu blog.

21.11.05

La alegría de la huerta

Els meus ulls s’han fixat directament en el mussol que portava penjant al coll. Després han passat als cabells que intentaven conservar el groc del tint. Han pujat fins a la cara, on aguardava un somriure brut. Ulleres amb mitja montura, de color roig i quadrades, prou modernes. Camisa blanca, amb un brodat especial, digne del millor somriure: "La alegría de la huerta"
Aquest és el personatge que Mireia i jo ens hem trobat al tren aquesta vesprada. Només seure enfront d’ell ens ha preguntat si plovia –encara que ell ja ho havia comprovat, segurament, per la finestra. Jo he sigut la seua resposta. Amb un "no, ara no" l’he deixat satisfet per una estona. La meua amiga baixava a Catarroja, jo seguia fins a València i sabia que m’esperaven dos parades de conversa amb ell. A la veu de "pròxima parada: Silla" ja ha demostrat el seu particular humor, ens ha deleitat a tots els viatgers amb un sonor "Cadira!" Em pregunte si havíem de donar-li les gràcies per la traducció simultània. A continuació, mirava el seu mòvil per riure ben agust. Però això no és tot! Quan em disposava a cridar a ma mare, m’ha interromput i em diu: "Què? Tu també estàs enganxada al mòvil?" Després de fer-me la despistada (es veu que amb poca vocació d’actriu) ha tornat a formular la pregunta. Aleshores he contestat amb un simple sí i una simple rialla. Ha sigut pitjor, ja que s’ha extés fent-me una crítica sobre si guanyaran molts diners les companyies de telèfons mòvils, que tots enganxats, com nosaltres dos, i tots igual, eh? Tots, tots... Almenys, he respirat un poc quan s’han assegut dos xiques més. Només acomodar-se li’ls ha preguntat si plovia. Un altre cop!!! Era la pregunta per trencar el gel? Pobres, eren les noves víctimes. A mi sols s’ha tornat a dirigir per dir-me amb molt d’èmfasi: Ja hem aplegat! Ya hemos llegao!
S’acabava el viatge... i el traductor simultani.

19.11.05

Comença el viatge


Fa gairebé dos anys i mig que vaig començar filologia catalana a València. Des del primer dia, he anat en tren des d'Almassora o Vila-real a l'Estació del Nord. Una hora cap allà, una hora cap ací. Almenys 10 hores a la setmana les passe al tren, sense contar els caps de setmana que he viatjat a Xàtiva -aleshores n'augmenta a 14 hores la setmana.
La majoria de gent em qualifica de boja com a mínim per fer aquest trajecte diari. "Millor seria un pis en València" "Jo, si fóra tu, mai vindria a classe". Hui és el moment de respondre aquestes persones: si boja significa analitzar el comportament dels companys de viatge, escoltar les converses, riure de qui vençut per la son deixa ballar el cap a ritme de tren, suportar un desconegut que et conta la seua vida, fotografiar cada matí el cel amb la mirada, deixar que se'n vaja la imaginació per la finestra... aleshores sí, ho reconec, i ho accepte. Benvinguts als meus viatges, a la bogeria del tren.

"Li recordem als senyors viatgers que és indispensable viatjar amb bitllet. En cas que el personal de l'estació no estiga disponible, per favor, utilitze la màquina expenedora. Gràcies i bon viatge"


Estadisticas de visitas