Desconeguts coneguts

Molts matins, em trobe amb gent que conec. De vegades, a l'andana; d'altres, dalt del tren. Però mai em reconeixen, perquè és clar, no em coneixen. No m'he tornat boja -almenys no per això. Sols és que veig cares que em sonen, que pertanyen a persones conegudes meues. Per exemple, puc veure professors en la cara d'algun home que fulleja el diari; companys de classe, en algun jove que escolta l'Mp3; la meua àvia, en una dona major amb accent d'Albacete que parla amb volum excessiu; actors, en el moment que el revisor em demana el bitllet... potser sí que estic un poc sonada. Quan tinc aquesta sensació, me mire a l'espill de la finestra -sobretot quan el tren se sumergeix a Cabanyal- i em veig. Recorde que els primers dies que anava a la facultat no em reconeixia, era com si no estiguera dins d'aquell cos. Ara, en tercer de carrera, alguns dies em veig a mi mateixa i d'altres, no.

No tot són taronges

Divendres era dia d’excursió. Sort que vaig triar amb rapidesa el meu seient, del contrari, hauria anat tot el viatge dreta. Els altres tres seients restants, es van ocupar per joves d’uns 17 o 18 anys que venien de veure una exposició. Segons el que parlaven, els vaig dividir en dos grups: els de poble i els de ciutat. Començaré pels segons per ser més fàcil i simple d’explicar. Els de la city bramaven més que dialogaven i no parlaven de cap tema en concret, sols feien una competició on guanyava la parida més exagerada. Mentrestant, els xics dels Rossildos, Ibarsos i Benlloch contemplaven el paisatge que la finestra li’ls mostrava i intentaven endevinar –jo no puc dir si ho aconseguien o no, degut a la meua ignorància botànica- els tipus d’arbres, cultius, paranys que trobaven... I quan improvisaven un tema, l’un el seguia a l’altre amb arguments i frases que acabaven, anècdotes del poble, les festes que organitzaven ells i, és clar, de xiques també. Amb això no vull dir que aquests no juguen amb la Play Station o se’n vagen a Piramide els dissabtes, sols vull dir que miren el món d’una altra manera, per a mi, més humà i no tan mecanitzat, tan deshumanitzat. Ja per Borriana, els de ciutat seguien fent-se bromes i rient-se "del niño perdido", mentre els de poble sentien llàstima per les taronges que restaven al sòl vora el magatzem de l’estació.

Lloros al tren?

Sempre escolte les conversacions que no vull escoltar. És inevitable, el meu oïd sempre tria els diàlegs en els que no em ve de gust d'estar. Per exemple, quan estic farta de sentir el polèmic debat entre fumadors i no fumadors, aleshores m'envolte de fum que parla sobre aquest tema. O, si estic agobiada pels exàmens, segur que s'asseuen estudiants al meu costat, plens d'apunts i fulls ratllats. Hui, totes les dones que m'envoltaven parlaven d'amor i de relacions de parella. Les de davant, una conversa jove, entre amigues, ficant a caldo el xic deixat i fent el recompte de tot el que la xica li havia comprat a ell, més de mig milió de pessetes, segons ella; a l'esquerra, dones d'uns 40 anys, que van de festa a la Golden (sala de ball de València) i intenten triar a l'home que més o menys es meneja i es defén millor rítmicament.

Amb aquest entorn, llegir no podia i escoltar música, tampoc. A més, de matí no m'agrada anar amb el mp3, preferisc que em duren les piles per a la tornada, quan estic més cansada. És aleshores quan em relaxe, amb Lluís Llach i Feliu Ventura, encara que sempre passe la cançó on Feliu parla de la seua ciutat... no perquè no m'agrade, sols és que no vull veure records que, encara, no vull recordar.

Fumar or not fumar

El debat entre fumadors i no fumadors s’ha estés als vagons de tren. Ahir, no em venia de gust escoltar música, per tant, em van parlar. L’home del meu costat començà la conversa preguntant-me si a l’estació es podia fumar. Jo li vaig dir que creia que no, però per altra banda no n’estava segura per ser un espai obert i per haver vist fumar als vigilants de vila-real. La veritat és que el tema no m’interessava, l’he escoltat tantes vegades que no tenia ganes d’escoltar-lo més. Per això, pel meu poc interés, l’home va fer un monòleg: es que yo soy fumador y, claro, si no te das cuenta y entras fumando a un bar, te pueden multar! Y yo, lo primero que hago, es encenderme el cigarrito... pero no tendríamos que fumar nadie, ¿eh? Nadie! Aunque si nos lo prohiben, que lo hagan también con los coches! Cuando llevas una camisa blanca, luego la pones en agua y se queda el agua toda sucia por culpa del humo de los coches! ¿Eres fumadora? (amb el cap faig que No) Entonces tú no tienes problema, los fumadores sí que lo tenemos, sí. I aleshores, després de compadir-se ell mateix i fer-se la vícitma, va callar una estoneta. Sols una estoneta, en diminutiu, perquè va traure uns papers de Jutjat de Sagunt i em va preguntar: ¿Sabes qué es un vehículo Rover? I jo li deia amb cara d’estranyesa "què?" i ell tornava a repetir i jo una altra vegada amb cara d’estranyesa i mala gana "què?" Al final vaig entendre que es referia a una marca de cotxe i tot, per explicar-me que havia tingut un accident, que si el cotxe seria car... i jo què sé!!! No ho sabia ni m’importava!
Què llarg es fa el viatge amb viatgers així de Sagunt a València, quan, normalment, en Sagunt pense: ja vaig per mig camí!

Bombeta

"El Sol és la bombilla més gran que hi ha al món!" Aquesta frase tan espectacular no l'he pensada jo. Ha sortit d'una iaieta que ha viatjat amb mi aquest matí. La veritat és que no sé en quina estació ha aparegut, però sí el moment en què jo he reparat en ella. Per Sagunt, mirava per la finestra quan he notat una presència que s'abalançava suaument damunt de mi, per baix del meu muscle. M'he girat i l'he vista vocalitzar quelcom, però sols he pogut escoltar-la quan m'he llevat els auriculars del Mp3. "Volia mirar si portava aigua el riu" ha dit quan ha vist que me molestava, i "no, no en porta" li he dit jo. A partir d'aquell moment, ja he sabut que tindria conversació durant una estoneta. Anava a Castelló, encara que era de Benicàssim, però l'altre tren que sí que hi aplegava eixia a les 15:00, massa tard, aleshores baixaria "planet" (volia dir que accediria directament a la parada d'autobús, des de la de Castelló) per agafar el bus que va a Torreblanca i, aixina, cap a les 14:00, ja estaria a casa. Quan li he dit que, malgrat ser d’Almassora, baixava a Vila-real, m’ha contat que tenia dues filles a Almassora. La tercera, ha vingut a la parada de Nules-Vilavella, quan ha pensat que els de Betxí tenen la parada lluny, com la seua altra filla. Quan passant Borriana, m’he disposat a ficar-me l’abric, em volia ajudar perquè no trobava una mànega (em passa molt sovint) Llavors m’ha dit que hui no feia molt de fred, que el Sol havia eixit i que, si no anaves per l’ombra, feia calor. Perquè el Sol és la bombilla més gran que hi ha al món, i mira que n’hi ha, de bombilles!
De tot el somriure, quasi mig rialla, sols he deixat entreveure una part, la resta me l’he guardada per a quan estiguera a soles. Al cotxe he pensat que aquella frase havia de passar a la posteritat o, almenys, a la posteritat de la blogosfera.

Bio

De nou al tren, de nou escrivint.
Eren les 12:35. El tren no eixia fins a les 12:50, tenia temps per mirar per la finestra, encara parada. He vist com un home canviava el panell de propaganda. No m'he adonat del cartell que hi havia, però he vist el nou que hi ficava: José Coronado amb els seus iogurts. Uns iogurts que abans es deien Bio, però crec que han canviat el nom perquè no són "bios" de veritat, que de bio sols en tenien el nom. El cas és que l'home (no sé quin càrrec tindria a l'estació) l'ha col·locat molt ben estirat, sense cap plec. Però el que m'ha cridat l'atenció ha sigut el següent: només tancar el vidre, el Canviador de propaganda, s'ha posicionat davant d'ell, ha tret de la butxaca una càmera fotogràfica -digital, és clar, ara tots la tenen digital- i li ha fet una foto. La veritat és que no sé quina explicació té, si era obligat per al seu treball o si era per plaer. Vull dir que potser fotografiara el cartell per donar fe que l'havia col·locat bé, en el lloc corresponent... o que potser li agrade Coronado, un actor molt ben plantat, del qui volia conservar una instantània, qui sap si per ficar-la en la tauleta de nit.
Si algun viatger sap el motiu de la fotografia, que ho explique si vol. Jo m'hi fixaré un altre dia, per si coincideix que també el canvien i el fotografien també.
Demà no viatjaré en tren, me'n vaig al metge perquè encara estic malalta i no pot ser que em dure tant el refredat, la conjuntivitis i tot plegat! Hauré de menjar més Bio.