Si el vent bufa de ponent...

Los aires difíciles té un cartell que no passa desapercebut. En cada estació me'l quede mirant, s'emporta la meua mirada i la de la resta de viatgers, també. Hui, dos homes entrajats, a l'endinsar-se a Cabanyal s'han fixat en ell, de sobte l'han trobat:

- Joder! Ixa peli, serà porno?
- Porno? No crec, home! Serà una espanyola!
- Osti, pos la tia... (girant el cap perquè el tren avança i deixa el cartell darrere) la tia, té que estar bona...
- Crec que és d'un llibre... però no sé de quin autor.
- Ja, ja. Sols per la tia jo vaig a vore-la, eh? Xè, Los vientos difíssiles!

Ai! La cultura que s'adquereix escoltant les conversacions del tren! Jo aniré a veure-la, encara que no he llegit el llibre d'Almudena Grandes, però hauré de descobrir si és o no una bona pel·lícula... porno?

Consells per no fer tard a la via 21

La via 21 és una carrera d'obstacles on s'ha de combinar rapidesa i destresa. És molt important tindre reflexos i bona vista per endinsar-se de manera subtil en el forat més petit. S'aconsella per a l'entranament d'aquesta modalitat la pràctica d'eslàlom o esquivar cons de trànsit. Indispensable també, subjectar amb força el bolso, creuant la mà per davant de la cremallera. No s'ha de perdre de vista tant el propi com els altres ja que aquests últims ens podrien ocasionar magulladures o, en el cas d'un bolso-iaia, alguna fractura de gravetat considerable. Sempre es triarà el carril amb menys maletes o, en tot cas, aquelles de cap de setmana, mai les de setmana completa per ser més difícils de botar. Una vegada apleguem a la meta o porta d'entrada, haurem d'agafar-nos amb decisió a la barra vertical i espentejar el cos cap a dalt, si pot ser, pujant els esglaons d'una sola vegada. En aquest moment no importa qui tenim al costat, l'objectiu principal és pujar el primer al tren, triar un lloc de 4 seients i desplegar el més ràpid possible la paraeta, deixant així, tots els altres participants desqualificats.

Peter Pan Fallero

Estem en Falles, per si no ho sabeu. Encara que dubte molt que alguna persona se salve d'escoltar les "mascletaes". He de confessar que a mi no m'agraden, que les escolte al tren. És des d'allà d'on note que tremola el vagó (buit, a soles amb la poregosa de mi i cap persona més)
Cap a mig dia, el sentiment valencià plena el tren. És habitual veure aquesta setmana a grups d'amics que viatgen cap a la festa. Però hui, una colla d'amigaxos -així s'autodenominen- ha pujat de bon matí. Els he escoltat com reien de tot, escandalosament i com es contaven les batalletes viscudes junts o per separat -aquestes últimes, de dubtosa veracitat. És com una aposta: a veure qui la diu més grossa. Supose que amb aquestes dades el més fàcil és imaginar uns quants xiquets, xics o... xicots, com a molt! Però en veritat eren homes fets i drets, casats/caçats alguns d'ells. Ho he sabut perquè parlaven de les Dones, les "respectives", aquelles que li'ls tallen les ales, que no els deixen fer res, aquelles que sols fan que remugar, les que miren malament quan tenen plan amb els amics... Perquè mosatros sí que ens ho passem bé, eh? Tio, som una pinya! Lo milloret de cada casa! I elles no ens antenen! Com passe una que estiga bona... mmm... mare meua com passe!
I que contents estaven, aquests Peter Pans a la valenciana!

Final de trajecte

Ja vaig parlar d'aquest tema -perdoneu la repetició del capítol. Vaig parlar que trobe gent al tren, cares desconegudes i que em semblen conegudes. El cas és que des de diumenge passat, totes aquestes passen a un segon, tercer pla. Sols en veig la mateixa cada cop que puge al tren, escolte la mateixa veu, observe els mateixos gestos, la mateixa mirada, la mateixa olor... i no són símptomes de l'amor, almenys, de la manera més freqüent que es puga imaginar. Sols és que veig un home alt, amb un cap lluent de brunor, muscles encara forts i amples. Els pocs cabells que té formen una coroneta blanca que creua d'orella a orella. Té l'aspecte seriós, però algun gest amable. I és aleshores, després d'aquest gest, quan escolte que anuncien un tren i no entenc massa bé la veu que ho pronuncia. I torne a ell, el sent parlar i quasi no desxifre el que diu ja que, per molts anys que passes al seu costat necessites a la Intèrpret, aquella que el tradueix sense necessitat de fer la carrera de traducció. I mira que és difícil entendre el seu andalús! Potser no siga per l'accent cordovés i sí pel to de veu potent i greu. Són les 9 del matí, prompte per alçar-se un diumenge, per molt que sentes: Armudeniya, quieres jamón? Pernil per desdejunar?? No, abuelo, no. Déjame dormir hasta las 11. Perd la son i m'alce. El veig assegut a la punta de la taula, en la cadira de sempre, amb el pernil i la copeta de vi... tanque els ulls, els aprete per no plorar i torne al vagó de tren.