Pròxima parada: Granollers

En Nadal, no viatge en tren. Això no vol dir que no faça altres parades. La darrera que vaig fer va ser a Granollers, el poble on vaig nàixer.
Granollers, en aquestes festes, m’agrada més. Sols hi vaig dues estacions a l’any: una en estiu i l’altra en hivern. En estiu, m’estic al pis dels meus avis i poc més, però en aquests dies, passege Carrer Major amunt, Carrer Major avall, topetant amb els munts de persones plenes de compres a les mans, tots amb jaquetes quilomètriques, bufandes que s’emboliquen tres voltes al coll, guants de tots els colors. És gent que no conec, però que de segur he vist un altre Nadal. Jo vaig envoltada de la meua família, no de tota, però sí d’uns 8, que ja en són prou. Girem a mà esquerra, entrem per un carreronet, i eixim a La Porxada, plena de tendes, plena de llum. Recorde que La Porxada també m’agrada plena de llibres, per a Sant Jordi. Farà uns dos anys, vaig comprar un "pixaner", variació o ampliació del famós caganer dels betlems. Enguany no compre res, fa massa fred i hem de tornar aviat a casa, ajudar a fer la Zarzuela i amagar els regals del tió. Per molt tió que fem, sempre predomina l’accent andalús, una barreja que no em penediré mai de tindre-la dins de mi. Cantem pero mira como beben los peces en el río i el 25 de desembre, fum, fum, fum.... M’agraden aquests nadals catalandalusos!

Viatge constipat

Hui he rebutjat a dos xics que em volien dur en cotxe. El primer, no anava cap Almassora i el segon, sí hi anava, però encara li'n quedaven unes compres nadalenques per fer. Al final, he hagut d'eixir a corre-cuita del metro, en 5 minuts pujar les escales elèctriques, i en menys d'1 minut, aplegar a la via 21. Era tan important aplegar al civis! I ho he aconseguit, malgrat acabar feta pols i amb el cor eixint per la boca. A tota aquesta cursa li he d'afegir el refredat que he començat en classe d'assaig (i no era perquè Fuster no m'interessara, sinó perquè he començat a moquejar en aquell mateix moment, amb El descrèdit de la realitat) Mentre Fuster parlava d'art, jo intentava no fer soroll mentre buscava un mocador en la bossa. Ha sigut difícil trobar-lo enmig de tants bitllets de metro, serà qüestió de tirar els que no serveixen.

Perdoneu que hui siga tan breu, però no veig les lletres molt bé, és difícil escriure amb el mocador a la mà i esternudant a cada línia.
Demà, més.

No volem cap que no estiga borratxo

Silenci absolut. Tot el contrari a dilluns. Dilluns es produí el retrobament amb els companys de feina o estudis, eixos amb qui vam compartir el famós sopar d’empresa o sopar de nadal. Totes les converses tenien com a tema central aquella persona que es va passar, el borratxo graciós i, cap al final de la nit, el borratxo apegalós.Divendres i dissabte, molta gent va conèixer el company que sempre veu, però que parla poc amb ell. Per això, quan es reuneixen en aquest sopar, descobreixen coses –de vegades és millor no coneixer-se tant– que mai hagueren imaginat. Dilluns, tots critiquen al "contentet", ja que es va passar, no calia que traguera tot el repertori d’acudits, amb un sense gràcia ja n’hi havia prou... i ballant? Ballant, es pensava que era l’amo de la pista, menejant els braços i les mans lliurement, com si d’una au es tractés. Damunt, lligant amb tot el que passava per davant. I el pitjor és quan l’has de dur a casa ja que, per molt poca relació que tingues, et sap mal deixar-lo cantant a una farola. Tot plegat fa que no es mire mai més, a eixa persona com abans. Però per moltes crítiques que reba, sempre fa falta una persona gracioseta, entonaeta, bufaeta que li dóne alegria al sopar, que cante No volem cap, que siga el primer en fer un brindis per Sifo (qui no sàpiga qui és Sifo, que m’ho pregunte), en fer un Sant Hilari, Sant Hilari, fill de puta qui no s’ho acabi, xín xín hasta el culín... i totes les cançonetes típiques dels sopars.
Hui, tots callaven. Els sopars ja estaven massa comentats, la normalitat tornava, la rutina cansava de nou... fins a la pròxima reunió, fins a la pròxima parada.

Un pistoler

Piung! Mueto... piuung! mueto tú. I així, amb eixe so tan particular, el xiquet anava matant a tot el que es ficava per davant. Un nen d'uns tres anys, des del carret, simulava amb les manetes una pistola, esperava que passara un viatger i... ppiung! Però la seua imaginació no s'ha quedat sols en això, sinó que l'ha contagiada a tothom. En el seient d'enfront, una dona el mirava com matava (de mentides, és clar!) a sa mare. El xiquet no s'ho ha pensat dues vegades i ha encarat la minipistola cap a ella. Però la meua sorpresa ha sigut quan, fent demostració de dots d'actriu, ha representat perfectament la mort, amb treta de llengua inclosa i tancament d'ulls. Després dels riures de la mare, ha vist que la broma funcionava, per tant, era hora de buscar una altra víctima, ara li tocava al jove -major per a ell- del costat. La penúltima víctima ha sigut el revisor, i jo d'aquest sí que no m'ho esperava. També ha continuat el joc, fins i tot, fent un xicotet soroll, com de dolor. I l'última en morir, no podia ser un altra que jo! No podia estar-m'hi mirant la situació i no participar. M'ha mirat amb els ullets, jo diria que quasi assassins, i m'ha matat!! Aleshores, no m'ho he pensat, també m'he fet la morta. Tamé tava mota. Morta supose que ja m'he quedat tot el viatge.
Al xiquet no l'he fotografiat, però he trobat una fotografia d'un altre nen molt graciós, que segur que també jugaria a pistolers, encara que l'arma que utilitzava crec que era la de Stars Wars.
Que la força vos acompanye!

¿Te gusta leer?

Hui no he anat a classe, havia d’anar al metge. Encara que quan em decidisc d’anar, ja m’ha passat tot. Li he dit els símptomes que havia tingut, els que, davant d'ell, ja no tenia...
Tot seguit, he tornat a casa, m’he ficat dins del llit i, també, dins d’un llibre. M’agrada molt llegir, però he de confessar que ho negue moltes vegades. Bé, moltes no, sols quan m’ho pregunten els de "El círculo de lectores" Han instal·lat una paraeta a l’entrada de l’Estació del Nord. Només entres –mentre forces els ulls per veure l’eixida del teu tren i pregues que no te toque la via 21– escoltes una veu que diu: "¿Te gusta leer?" Una pregunta segur que molt ben pensada, idònia perquè et contesten que sí, ja que, per molt poc que t’agrade no ho podràs reconèixer, donaràs un aspecte d’intel·lectual, com si les compres del Corte Inglés es transformaren per art de màgia en compres de la Casa del Llibre. Jo també vaig caure en la trampa. Però amb el temps, he descobert que si canvies la resposta, si li dones una que no esperen, es queden callats i ja no et donen més la bara. Per exemple, el que més resulta és dir un NO rotund, sense possibilitats de més conversació. El que no és aconsellable és passar de llarg, fer com que no els escoltes ja que et persegueixen fins que et trauen el sí. A més, no pots fugir! On t’amagues? El tren és l’única salvació. Un dia que esperava el meu, em vaig asseure. Pensava que sols preguntaven als qui entraven, que no vindrien a per mi. Em vaig equivocar. Em van pillar mirant-los, les nostres mirades es creuaren i, aleshores, en un últim intent de fer-me la distreta traguí un llibre i baixí la mirada. Nooo! Eixe no era el remei! Estava destinada a escoltar l’oferta i que intentaren fer-me sòcia. I, efectivament, va vindre un d’ells, pronuncià les paraules màgiques i, seguidament, va dir: "Claro que te gusta leer! Si estás leyendo!" Vaig eixir d’eixa situació com vaig poder, inventant-me que jo no era sòcia, però que el meu nòvio sí, i ja em demanava ell els llibres. Aquest comentari es veu que li va fer gràcia, cosa que va fer que passara a donar-me una targeta per si volia treballar amb ells. Ha sigut la conversació més llarga que he tingut. Crec que continuaré amb la tàctica més fàcil, la del NO.

Com l'Almendro

A l’estació de Vila-real, cap viatger es queda sense algú que l’espere, que el reba i el salude. Des de fa un mes, un gos és l’encarregat d’aquesta tasca. L’animal –d’aspecte grisenc desmanyotat, orelles caigudes, ulls plorosos– recorre tota l’andana cercant quelcom que mai troba o, tal volta, cercant una persona. També pot ser que s’haja perdut o que l’hagen abandonat. Jo crec que algú se n’anava de viatge, un viatge on no cap al bitllet les lletres de "vuelta". Massa ple de maletes anava com per a dur el gos de la dona també. Ell ho sabia: l’animalet el volia més que a ella, malgrat ser la seua ama. Però no pensava pujar-lo al tren i carregar amb ell fins a la seua nova vida. Per tant, la solució seria deixar-lo a l’estació, ja que abans –per ser massa sentimental– no havia pogut desfer-se’n d’ell. Aplega el tren. Tots els viatgers pugen. L’home, les maletes i el gos no es mouen. Sona el pip-pip-pip-pip d’avís de tancament de les portes i, aleshores, l’home puja quasi volant al tren! El gos bota, però inútilment. Topa el cap contra les portes...
Eixa és la història per la qual jo crec que aquests dies el gos espera i s’acosta a tots els viatgers, sense fer distincions, perquè té l’esperança de què, com a l’anunci de l’Almendro, aquella persona "vuelva a casa por navidad"

Carreter

A mig camí del tren, ha començat a plovisquejar. Llavors, m’ha vingut al cap el Senyor Carreter: "jo, quan plou molt poquet dic que està cernent, però com ara els jòvens parleu d’una altra manera, no sabeu lo que és" La veritat és que jo no ho havia sentit mai i admire molt a la gent gran, com ell, per tindre un vocabulari molt variat, i per saber triar-ne sempre, sempre, la paraula exacta, la necessària, la que té el significat que més s’adiu a una determinada situació. Per tant, quan estava cernent i unes gotes minúscules s’instal·laven als vidres de la finestra del tren, m’he traslladat a la Llosa, he vist al iaio assegut al sofà, deixant per una estona eixa mirada perduda que el caracteritza –plena de vida viscuda–, i s’ha dirigit a mi amb les paraules que he dit adés. Les diu a poc a poc, amb la veu pausada, però prou clara per a tindre 82 anys. Ell encara no ha perdut el compte, sap ben bé que en té "vu vu vuitanta-dooos" L’altre dia, m’explicava la història de la Seremita. Després de deixar-nos pensant sobre qui seria eixe ser fantàstic ens va aclarir dient que "la Seremita és ixa dona que és mig dona i mig peix", per tant, vam deduir entre riures que es tractava de la Sirenita. Va saber fer-nos riure en el moment més adequat, ja que, després de dinar, amb la panxa plena, sols fèiem que mirar la televisió, sense parlar. Amb "Pròxima parada: Borriana-Alqueries" m’he acomiadat d’ell –almenys mentalment–, m’he preparat la jaqueta, bufanda, he tret les claus del cotxe i, a la següent, he baixat. Per la vesprada m’ha entrat la curiositat pel significat d’aquesta paraula. Per si algú és tan curiós com jo, li diré que he trobat cerndre (gerundi, cernent), com cerndre la farina o el guix, garbellar. M’ha semblat una paraula màgica... una paraula que filtra, per forats menuts, la pluja del iaio Carreter.